Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
La sensació que com més creix l’exhibició abanderada d’afectes a Espanya, que va atènyer el seu zenit al pic de la pandèmia (per paradoxal que puga semblar d’entrada), i la fulguració de les parafernàlies del poder, més s’estén una dissidència, de moment discreta, dispersa, silenciosa, des dels subsols socials i els marges televisius, els amagats a l’audiència. També l’altra, és clar, la sorollosa i més o menys organitzada i per això previsible. La realitat és com la lluna i sempre mostra la mateixa cara, que a l’altra hi has d’arribar per intuïció, olfacte o deducció lògica, desvelant petits matisos a penes perceptibles. És com una remor sorda, una metàfora tan insistida com eloqüent, com la remor amb què Miquel Martí i Pol percebia l’agonia d’un franquisme que (això ho sabem ara) no va morir amb el cadàver de Franco. Es preguntava el poeta de Roda de Ter quin era l’origen d’aquella remor de llavors, que potser és la mateixa d’ara i la de tots els moments en què pressentim la imminència d’alguna cosa que està a punt d’esdevenir-se però que encara no es materialitza, la remor sorda de les inflexions dels temps. Si no era la pluja, ja que feia tants anys que no plovia, ni el vent, prohibit perquè no aixequés la pols acumulada per la sequera, ni les paraules, desautoritzades perquè no remoguessen l’aire, ni els pensaments, censurats perquè incitaven la necessitat de parlar, com era que la remor persistia? Què la devia estar provocant?
Alguna cosa de molt profunda està transformant-se a tots els nivells però encara no és capaç d’engegar els moviments multitudinaris que s’escauen a la gravetat de l’hora. No és només la força de la desesperació de milions i milions de persones abandonades a la misèria, la fam, la tirania o la guerra que empeny les masses de migrants, en una aposta a vida o mort, a desafiar tots els perills per trobar un racó i unes molletes a l’ombra d’un primer món que ja trontolla en les pròpies incerteses. No és només l’espiral vertiginosa de la violència masclista i les seues víctimes diàries, ni la indefensió en què es mouen els treballadors que veuen aixafats els drets, ni l’incompliment cínic de totes les normes i promeses del paradís constitucional i pseudodemocràtic. No és la llarga persistència colonial que amenaça les arrels mateixes del país en la seua croada contra el català i els drets que tenim com a poble: l’obcecació per mantenir-nos aïllats amb trens que arriben sempre tard, per esprèmer la taronja amarga de l’infrafinançament, per castigar-nos sense mitjans en llengua pròpia, per perdonar-nos la vida amb fatxenderia, per considerar-nos els altres.Ni les petites o grans victòries (només el temps ho dirà) jurídiques que els exiliats van arrancant a Europa. Sota el vol de les banderes victorioses al vent, que tapen tantes vergonyes, sota l’escenificació ritual del poder amb ceptre i corona i tones de testosterona judicial, es pot sentir una remor encara a penes audible que pot ser el preludi d’un clamor que esclatarà en veus ben modulades i crits manifestament dissidents. Contra l’atracció de l’abisme de la inutilitat, contra el destí de la sènia condemnada a giravoltar sobre el mateix eix, contra la temptació a menysvalorar les pròpies forces, contra el cercle viciós del déja vu i el pragmatisme que marca fites al possible (perquè ignora l’existència dels moviments tel·lúrics, de l’energia enorme de la voluntat i fins de la cara oculta de la lluna), s’alça aquesta remor del poeta. No és l’insult de la sentència del Castor, animal que rosega amb les dents insaciables tot principi d’ètica responsable i mou tan bé la cua en els pantans de la corrupció protegida, no és la contundència de les porres policials que sempre descarreguen sobre les esquenes dels mateixos pobres. No és la situació d’alarma mundial pels desastres associats al col·lapse mediambiental, no és l’excusa de la pandèmia per a la injecció d’una por tan útil per al control social. No és la resistència induïda pels beneficis del gran capital, volàtil i transnacional, a buscar alternatives plausibles de millora i futur de vida digna per a la humanitat. No és l’entronització de l’insult i la banalitat, l’estímul a les formes més extremes de la intolerància, l’exhibició d’una glòria imperial arnada. No és la mediocritat ben aposentada de l’esquerra oficial, autocomplaent i inútil, entortolligada en l’engany del millor dels mons possibles i les faules del pastor i el llop. No és la por a pensar què voldrem ser quan els valencians siguem grans. No és res de tot això. I tanmateix la remor persisteix.
