Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
Estic d’acord amb Vicent Partal que la conferència que el president Ximo Puig va pronunciar a Madrid el dimecres passat podria marcar un abans i un després en la política valenciana. El director de Vilaweb la vinculava amb l’article Madrid se’n va que Pasqual Maragall va publicar fa vint anys i que d’alguna manera significà per a Catalunya una fita claríssima en l’evolució del bo i millor del socialisme autòcton i d’una significativa i creixent majoria social cap a posicions independentistes. Són els dos presidents, en efecte, deutors del famós escolta, Espanya de l’oda maragalliana –en el cas del president català, a més, per raons de consanguinitat– que enfonsa les arrels en els diversos memorials de greuges i altres expressions més o menys benintencionades, més o menys aspres o irades, més o menys ingènues i esperançades, del vell federalisme. De fet, el de Puig, Armengol i un grapat de dirigents socialistes més, molts d’ells només en veu baixa i en privat, són les restes del naufragi del federalisme que encara cueja en algun paràgraf estatutari del socialisme hispànic i en algun raconet de l’ànima dels vells militants. Tot això que s’emportà la recentralització de l’estat nació impulsada pel PP i el jacobinisme majoritari a cal PSOE i que només de tant en tant –però en els darrers temps amb sorprenent recurrència i energia– emergeix, la cantinela del plurinacionalisme, la denúncia dels desequilibris territorials i de la voracitat suïcida de l’Espanya extractiva amb seu a Madrid. Siga com vulga és la primera vegada que un president valencià planteja el problema –el funest problema de Madrid, que al capdavall és el problema d’Espanya, causa i efecte alhora– tan cruament, tan clarament i amb dades tan incontestables a la mà. I aquest és un fet molt a tenir en compte, tant si respon a una iniciativa personal de Puig i el seu cercle de col·laboradors més propers (amb les seues connexions amb el món empresarial i altres poders fàctics), sobre la qual ja havia donat pistes obrint front comú amb Francina Armengol per a alguns temes o enarborant la metàfora de la commonwealth, com si forma part d’un joc estratègicament més ben elaborat del seu partit al País Valencià. Se m’escapa per complet el factor humà Ximo Puig, tan important en un polític com en qualsevol persona del ram que siga. Observant els seus equilibris i moviments, els vaivens i lluites pel control del partit, diria que l’home ha demostrat una resistència pròpia de corredor de fons, capacitat de lideratge, cintura i perspicàcia. S’hi estiga més o menys d’acord, se’l considere més o menys presoner d’un projecte impossible (el de l’Espanya guai i federalista), Ximo Puig ja ha fet el que fins ara a cap president valencià ni se li va passar pel cap: exercir de president del País Valencià, reclamar davant Madrid el que ens correspon. Podria haver continuat el seu regnat com van fer tots els seus antecessors, de Lerma a Camps i les altres anècdotes regionals tan ben pagades, fent la viu-viu amb les molletes dels pressuposts i ofrenant velles glòries a compte de l’espoli, el maltractament sistemàtic de l’estat i la invisibilitat política i esperar una amable i honorada jubilació. Si, amb Puig o sense, els valencians estem passant d’ofrenar-ho submisament tot a començar a exigir a Espanya drets secularment negats, potser Vicent Partal té raó una vegada més i hem de començar a parlar d’un nou temps per a la política valenciana. A diferència de la històrica clarividència d’un Pasqual Maragall, dubte, però, que Puig tinga al darrere una societat valenciana tan musculada en la lluita pel seu alliberament com la que tenia aquell. Que l’exigència per la condonació del deute il·legítim que ens tenalla com a poble i d’un nou sistema de finançament just per al país o la creixent demanda de reciprocitat i d’un espai comunicatiu sobirà ja formen part, gràcies a la mobilització de les forces civils organitzades, de l’agenda valenciana, ho demostra l’habilitat amb què el govern de Puig n’ha agafat oportunament guant i bandera. Si la conferència madrilenya i les portes que s’estan obrint per recuperar «les claus de la caixa» i guanyar la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació en català eren mers equilibris de poder, tàctiques de dissuasió i control, o realment –per pressió social o compromís pedagògic o totes dues coses– es tracta d’un pas cap a la maduresa política dels valencians i una aposta decidida de futur, ho dirà només el temps. I no en caldrà gaire, potser uns pocs mesos. Mentrestant, saludem el canvi de rumb i fem pinya com a poble al voltant d’aquests objectius.
