Ja tenim ací exercint el càrrec l’alacantí Carlos Mazón Guixot, president del PP valencià des del 20 de juliol de l’any passat. En el parèntesi no es deu haver estat de braços caiguts sinó fent hores de gimnàs per preparar-se a fons per al pugilat, l’especialitat política de la casa. No sabem res del xicot, quatre informacions succintes posades en circulació: advocat, director de l’impronunciable IVAJ, de Comerç i Consum, de la Cambra de Comerç i president de la Diputació d’Alacant. Sabem, això sí, que prosperà a l’ombra allargada d’Eduardo Zaplana, mala cosa. A diferència del que fou inefable president valencià no se li coneix cap frase per a la història com aquella en què el cartagener afirmava que havia de fer-se ric aprofitant el seu càrrec, és clar. En el món de les promeses defraudades que sol ser la política, Zaplana va complir les seues amb escreix. Els seus votants devien saber bé per què el votaven amb reiterada fidelitat fins després de descobert el pastís, també l’actual president del PP. No sabem res del xicot, però la seua entrada en escena amb la visita a la fantasmagòrica Real Academia de Cultura Valenciana i a la col·lecció de mòmies subvencionades de Lo Rat Penat i la declaració de les seues incapacitats lingüístiques amb voluntat exemplaritzant, confirmen la impossibilitat de cap sorpresa en el PP. El mateix de sempre, que cada vegada dona menys rèdits: antivalencianisme dissimulat amb pompa catalanòfoba i indigència intel·lectual que s’exhibeix sense complexos. Els grans partits solen produir en sèrie els seus motles (la llibertat és sempre sospitosa), però al PSOE encara hi pots trobar excepcions com Ximo Puig o Francina Armengol, que aquesta setmana han format per fi una mena de front comú (fins on els deixarà la democràcia plena a l’espanyola) per a la defensa dels interessos comuns de valencians i illencs, els més castigats pel sistema financer centrípete amb seu a Madrid. Digueu-me supersticiós, però aquesta recurrència de zetes, Aznar, Zaplana, Mazón, no augura de moment res de bo. Quan el dit de Casado, tan aznarià ell, apunta, l’elegit respon des de la vella compulsió, sempre actualitzada per a desgràcia nostra, del «prietas las filas» del nacionalisme espanyol que Alfonso Guerra, més prosaic, va modificar amb la paràbola del moviment i la foto (si no t’estaves quetet, perdies càrrec i sou). Carlos Mazón és l’enèsim dirigent del PP a afirmar que sap parlar valencià però que prefereix el castellà per no equivocar-se. Li va fer d’amfitriona María José Català, la que es diculpava pel defecte de parlar valencià, què voleu? No hi ha mostra més eloqüent de les intencions de les ràncies entitats visitades pel president del PP amb la parafernàlia i els flaixos mediàtics oportuns per escampar l’estupidesa que expressar alegrement tant de menyspreu per la cultura dels valencians. Emparats en una idea fal·laç de la llibertat, sempre discriminatòria envers la llengua sotmesa, aquesta genteta practica la displicència des de la torre d’ivori dels privilegis que promociona i protegeix un estat enemic de les minories nacionals. Malgrat les ínfules castellanòfones, està segur Carlos Mazón que no s’equivocarà parlant només en espanyol (amb algunes protocol·làries expressions en anglès, of course)? Algú hauria d’explicar-li que l’encert o l’equivocació no són una qüestió merament gramatical. Es poden dir les barbaritats més sinistres amb una sintaxi impecable. No fan altre els gran mitjans de formació de masses al servei d’algunes causes com les que defensa el flamant president del PP, rigor sintàctic i gramatical a banda, que no és el fort dels pensaments totalitaris. La cosa, òbviament, pot anar a pitjor en tots els camps. El PP no ha rebut el correctiu històric (electoral, polític, cultural) que es mereixia com a partit més corrupte d’Europa perquè sempre ha tingut a mà un PSOE que l’ha salvat de l’abisme i uns aparells d’estat d’arrel franquista intocats i intocables que li són de la mateixa corda. Així les coses, pretendre com el conseller Vicent Soler que el gran partit de la dreta, que avui trama aliances amb Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, se sume al consens per un finançament just per al País Valencià, és pecar d’ingenu o d’entabanador. Si Carlos Mazón és la punta de l’iceberg d’una política congelada en el temps i nefasta per als interessos del País Valencià, esperant asseguts el desglaç democràtic ens eixirà la barba o criarem malves.
Agermana’t
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
