L’altre dia vaig llegir que María José Català s’havia carregat el seu primer carril bici. I que a més mentre ho anunciava deia que es tractava de «ganar espacio para el vehículo» i que «vendrán más actuaciones». Guanyar espai per al vehicle privat com a objectiu. Impressionant. Així sense anestèsia. Això entenc que serà a costa dels ciclistes i dels vianants. Vehicles ocupant la major quantitat possible d’espai i l’Ajuntament anant marxa arrere dels temps i de la història.
Després sembla que la cosa no va ser per a tant, que els va semblar massa bèstia fins i tot a ells i aleshores el consistori va xafar també la marxa arrere i va dir que no, que en realitat no l’havia llevat i no sé quina cosa d’un ciclocarrer. Ho ha explicat molt bé en aquest mateix mitjà Joan Canela.
És difícil entendre per què María José Català i el seu equip fan aquestes coses. Si estan tan convençuts que el millor que li pot passar a la ciutat és carregar-se els carrils bici i que els cotxes privats tornen a ser els amos absoluts de l’espai públic, per què no procedeixen a posar en marxa aquesta utopia motoritzada? Per què no es posen a revertir zones de vianants? Per què no tornen a transformar la Plaça de la Reina en una rotonda després d’haver criticat asprament la reforma? I ja posats, per què no fan transitables i ofereixen espai per al vehicle privat al carrer de Juan de Austria, el carrer del Micalet i la Plaça de la Mare de Déu? I més senzill: per què no compleixen la seua promesa de llevar un carril bus del Carrer Colom i generen un monumental embús d’autobusos mentre els cotxes transiten amb alegria i fluïdesa?
Supose que en el fons saben que aquestes coses serien bestieses considerables. I que fins i tot els comerciants van entenent que fer dels carrers del centre vies per creuar la ciutat a gran velocitat no necessàriament els augmenta les vendes, sinó que potser és al contrari. Però el ben cert és que ho van prometre, amb la qual cosa alguna cosa els hauran de donar als fanàtics de la gasolina, dame más gasolina. I si es mira des de certa distància, el seu dilema pot resultar fins i tot divertit.
Clar, la part dramàtica del tema és que, ja que carregar-se carrils bici no sembla tan fàcil, el que sí que poden fer és no projectar ni executar ni un més i que pel camí cauran projectes ben interessants, com ara el tancament del túnel de Pérez Galdós. L’altre dia els veïns i veïnes van fer una bicifestació per demanar que el projecte no s’abandone. Sembla que l’Ajuntament està disposat fins i tot a renunciar a fons europeus per tal que els cotxes siguen emprant Pérez Galdós com una pista ràpida encara que el túnel dividisca els barris.
Però a més crec que l’ajuntament anterior a penes estava prenent consciència de determinats efectes indesitjats que podia portar una política que sense dubte millorava la vida en la ciutat, i és el fet que poguera reforçar els processos de gentrificació i turistificació dels barris de Ciutat Vella en general i del Barri del Carme en particular. I no ens enganyem (i jo he sigut molt crític amb la frivolitat amb la qual l’anterior govern tractava aquest tema) la turistificació i la gentrificació no són cap problema per al govern de María José Català. Tot el contrari. Això implica negoci immobiliari i també per a l’hosteleria, és a dir, precisament per al tipus de gent per a la qual aquesta gent governa. I això és el que tem, que la turistificació i la gentrificació augmentaran exponencialment sense cap mesura de control i València continuarà sent –o ho serà encara més- una ciutat caríssima que expulsa els seus habitants, mentre es converteix en cada vegada més abellidora per als grups d’inversió immobiliària, expats glamurosos sense cap voluntat d’arrelament i turistes. El moviment veïnal es fa més necessari que mai.