Alfonso Guerra, preguntat sobre què en pensa, de l’ús de llengües diferents del castellà en el Congrés espanyol, explica que ell està a favor del «sentit comú», i que aquest sentit comú diu que, com que les llengües estan per a comunicar-se i totes les persones que hi ha al Congrés s’entenen en castellà, per tant, han de parlar-hi castellà. A més a més, aquestes persones, quan baixen de la trona i ixen al passadís, parlen castellà –hem d’entendre que els diputats d’ERC o de Junts, entre ells, també-. Així doncs, es tractaria tot de nacionalisme –ell no n’és, òbviament- i de teatre, però de teatre «nociu», «tòxic», precisa –afortunadament, això vol dir que creu, juntament amb José Mourinho, que, de teatre, també n’hi ha de bo-. [Per si algú té curiositat, siga sana o malsana, aquest és l’enllaç a l’entrevista i el tema es tracta al voltant del minut 19.]
Més enllà de totes les fal·làcies que l’històric dirigent del PSOE amolla en poc més d’un minut, hi ha un fet que no em puc estar de comentar mai quan apareix aquesta polèmica, perquè il·lustra molt bé la idea dominant que hi ha a Espanya de la democràcia. O, més aïna, la idea de «no democràcia». És a dir, imaginem-nos que estem perfectament d’acord amb Guerra: sí, al Congrés espanyol és millor que es parle castellà, perquè és la «lengua común» i, si n’usem altres, és una pèrdua de temps i de diners que no paga la pena. Imaginem-nos-ho i plantegem així. D’acord, Alfonso. Ara bé, explica’m, Alfonso, si pot ser, des d’una perspectiva democràtica, per què la teua argumentació comporta que l’ús de les llengües diferents del castellà ha de ser prohibit. Tu has emés la teua opinió, perfectament vàlida, i, aquells que la compartisquen tenen l’opció de votar els partits que la defensen. Si estàs d’acord que, al Congrés espanyol, el millor que es pot fer és parlar castellà, i no estàs d’acord que altres hi facen servir altres llengües, votes els partits que hi empren el castellà i no votes els partits que hi fan ús d’altres llengües. Ara bé, què fem si resulta que no tothom comparteix la teua opinió i hi ha qui decideix votar els partits que hi parlen altres llengües? Malauradament, Alfonso, en una democràcia es pot votar contra el «sentido común». De fet, una democràcia consisteix a poder votar contra el sentit comú, siga el que siga allò del sentit comú, d’altra banda.
A Espanya, no. A Espanya la democràcia pot implicar que s’haja de prohibir allò que a mi no m’agrada, perquè la meua opinió pot ser la majoritària, però jo vull que siga l’única. Així, el nacionalisme espanyol no es conforma amb l’hegemonia, sinó que necessita la totalitat. Tanmateix, en una democràcia -i entesa a la manera occidental, europea i liberal, a més a més, perquè no puguen aplicar-hi el comodí veneçolà, vaja-, cal anar amb molta cura i amb molt de tacte sobre què es pot prohibir, més encara quan es tracta d’accions polítiques que són el resultat d’ideologies polítiques, perquè la llengua que uses en una representació política és això: representació i política.
Javier Cercas, en un article recent [l’enllaç corresponent per a satisfer la curiositat sana o malsana], reflexionava sobre la proposta d’amnistia als independentistes encausats i perseguits i argumentava que, aquells que deien que el que no està prohibit expressament en la Constitució espanyola és que està permés, estan incorrent en una fal·làcia, ja que «los sacrificios rituales de seres humanos tampoco están prohibidos de forma explícita por la Constitución, y no por ello parecen una práctica demasiado recomendable». D’aquesta manera, Cercas ens torna a obsequiar amb una altra exemplificació de com entén la democràcia el nacionalisme espanyol, i és que, sí: és un principi universal de la democràcia liberal, occidental i europea que, per defecte, allò que no està prohibit, està permés. Tanmateix, afortunadament –o lamentablement per al senyor Cercas, ves a saber, amb eixes comparacions…-, resulta que els sacrificis rituals d’éssers humans sí que hi estan prohibits, a la Constitució; per exemple, en l’article 10, que parla de la dignitat de la persona. I, a més a més –i per a gran escàndol del senyor Cercas-, resulta que, encara que no hi hagués res en la Constitució espanyola al respecte, la Declaració Universal dels Drets Humans és prèvia i n’està per damunt i, per tant, també els prohibiria en l’ordenació legal espanyola.
Però la clau no és eixa, tot i això, sinó que, per molt que tots els senyors Cercas a Espanya s’esquincen les vestidures, una amnistia política no és equivalent a un sacrifici humà ritual, perquè –oh, heretgia!- no atempta contra els drets humans. De la mateixa manera que votar l’autodeterminació de Catalunya –o de qualsevol altra nació- no és, tal com ens diu el senyor Félix Ovejero, professor de la UB i fundador de Ciudadanos, equiparable a votar a Alabama sobre si els negres han de tindre els mateixos drets que els blancs (sí, heu llegit bé, ho argumenta sovint, això, però, concretament, per exemple, a Secesionismo y democracia, Página indómita, Barcelona, 2021), perquè -horror!- la unitat d’Espanya no és un dret humà universal. Veges quines coses.
David Cameron va afirmar que, abans que partidari de la unió del Regne Unit de la Gran Bretanya, era demòcrata i, per tant, va pactar un referèndum d’autodeterminació amb el govern escocés. José María Aznar va afirmar fa temps que, abans que nacionalista, cal ser demòcrata, però, com que ell no n’és, de nacionalista, perquè Espanya és universal, no nacionalista, que això és ser massa poca cosa, només pot ser demòcrata i, doncs, com a demòcrata, ara va proclamant que ens enviaria els tancs, si pogués. A Espanya, també la democràcia is different.
Encara no he llegit cap argument que combine una argumentació democràtica amb una conclusió que cal prohibir en una cambra de representació política totes les llengües que no siguen el castellà. L’únic que he llegit és que ha aparegut una nova ferramenta formidable de destrucció d’Espanya: el «pinganillo», com ells en diuen. L’orellera, vaja. Al remat, tot aquest debat també ens informa que la idea d’Espanya hegemònica és igual d’estreta i restringida que la idea de democràcia. Tan estreta i tan restringida que parlar la meua llengua en el parlament que, teòricament, m’ha de representar ja la trenca.