A Felipe González li haurien de posar un morrió cada vegada que ix públicament a dir la seua. L’expresident del Gobierno no és cap gerro xinès sinó més aviat un dòberman enfurismat que s’ha fet milionari amb la mateixa velocitat que mostrava la seua cara més sinistra de nacionalista furibund i d’acòlit dels poders econòmics.
Des que va eixir del poder, a part de fer diners, no ha deixat de tirar merda sobre els seus predecessors alhora que movia el vesper del PSOE més carpetovetònic contra qualsevol intent de modernització del país impulsat des de les seues pròpies files.
Sens dubte, González, com el malcarat de Guerra –fill d’un militar franquista-, Page, els catalanòfobs Rodríguez Ibarra, Lambán o Fernández Vara estan molt més a prop d’Aznar i de la Santa Compaña de totes les extremes dretes espanyoles que de la majoria dels que conformen les bases del seu propi partit.
L’última de González és de caure de tos i obrir-se la testa. En una roda de premsa amb l’esposa de l’opositor empresonat Leopoldo López a una setmana de la commemoració de l’assassinat del president Salvador Allende, González va tindre els sants collons de dir que Pinochet respectava molt més els drets humans que «el paradís de pau i prosperitat de Maduro».
És evident que el dictador veneçolà –com qualsevol dictador- no és cap germaneta de la caritat, però també que López –fill d’una família benestant- ha jugat amb el suport dels Estats Units al colpisme i l’Estat li ha fet pagar la seua gosadia. Un fet que, certament, han obviat des de Pedro Sánchez fins al darrer dirigent europeu sense necessitat, però, d’haver de justificar-se amb comparacions merdoses.
Diguem-ho clar: l’afirmació de Felipe González emblanquint una de les dictadures més ferotges de Llatinoamèrica no pot ser més vomitiva.
Pinochet, amb els seus sicaris, va ser molt més que un dictador. Després de la nacionalització del coure i instigat per la CIA, el general i els seus pinxos, va donar un sangonós colp d’Estat i va implantar el règim neoliberal més salvatge del món tot seguint la doctrina de l’economista i premi Nobel Milton Friedman, a parer meu un sociòpata del capitalisme que allà pels anys setanta va formar uns quants estudiants xilens coneguts com els Chicago Boys. Temps a venir aquests estudiants esdevindrien no tan sols els teòrics del model econòmic de la dictadura, sinó també els seus executors en tant que ministres d’economia.
Ho explica molt bé el documental Chicago Boys escrit per Carola Fuentes i Rafael Valdeavellano i estrenat el 2015. En aquest, es pot veure i escoltar els boys i exministres Sergio de Castro o Rolf Lüders, entre altres, explicant que no sabien res de les atrocitats comeses pel govern a qui servien o que, en qualsevol cas, si ho hagueren sabut, ja els hauria estat bé. O encara, que perquè es pogués implantar el model la repressió es feia del tot inevitable. No pot haver covardia ni maldat més gran a excepció de la de Friedman, que públicament va negar haver tingut res a veure amb la dictadura mentre en privat afalagava Pinochet que el va rebre amb tots els honors el 20 de març de 1975.
Val a dir que la recepta neoliberal dels boys aplicada mitjançant el terror va comportar per molts anys la misèria de les classes populars i, a la llarga, un major enriquiment dels que ja eren rics. Xile es va convertir en el camp d’experimentació del món del capitalisme més salvatge. L’experiment s’ha traduït en l’existència d’un país amb una desigualtat social brutal a la qual cal sumar la corrupció sistèmica, l’impacte mediambiental, l’endeutament opressiu de la ciutadania, l’espoli dels petits empresaris per part del capital financer i comercial, la precarietat del treball o la ruïna dels sistemes públics de la sanitat i de l’educació.
Per a arribar ací Pinochet, més de 3.000 persones van ser assassinades o van desaparèixer tot i que la xifra de represaliats supera les 40.000. Els governs de González que coneixien aquesta realitat, no obstant això, van vendre armes a la dictadura xilena almenys fins al 1986.
El 1998 el dictador va ser detingut a Londres gràcies a la intervenció del valencià Joan Garcés, que junt amb el seu germà Vicent –dirigent del corrent Esquerra Socialista integrada en el PSOE- van formar part de l’equip d’assessor d’Allende. Val a dir que Xile ha reconegut el paper del prestigiós advocat de Llíria. La Generalitat valenciana –ho recordava l’altre dia el periodista Quico Arabí-, no.
A la vista dels fets, González té un problema i el té, també, el PSOE. La confusió de González entre Maduro i Pinochet no és de cap manera una casualitat.
És evident que tant ell, com un sector del PSOE, ja fa molt de temps que s’han convertit en uns impostors d’una socialdemocràcia sacrificada a tot Europa per tipus com Blair, Hollande o el mateix González.
La cosmovisió del món, de l’economia, de la societat, d’Espanya, la seua interpretació del passat d’aquests socialistes és la mateixa que la dels seus contrincants de l’extrema dreta. D’ací potser que molts ciutadans amb bon criteri arriben a tenir dubtes raonables sobre la lleialtat de molts diputats i dirigents al seu propi partit. D’ací que personatges nefands com Aznar s’atrevisquen a fer insultants apel·lacions a la traïció als seus principals adversaris, que parlen amb vehemència de socialistes bons i de dolents. Quina vergonya.