Quan l’Espanya franquista havia obert les portes als tecnòcrates de l’Opus Dei, i Estats Units l’ajudava a espolsar-se la caspa dictatorial mentre el senyor Fraga Iribarne –amb ell va començar tot- estudiava des de Londres el liberalisme conservador europeu i ja, segurament, tramava la que hauria de ser el full de ruta del postfranquisme, molts jovenets de tot l’estat –no només valencians i mallorquins- miraven la societat catalana com un exemple a seguir. L’anticatalanisme encara no s’havia erigit com la gran eina destructiva que és hui, tot i que ja alguns, en lloc de prendre lliçons de la societat més europea possible en aquells temps, deixaven caure allò que els catalans són molt seus..., possiblement des d’una enveja del tot insalubre. O no.
Els joves d’aquell tardofranquisme corejaven a Alacant o a Madrid les cançons de Raimon o de Lluís Llach, i l’Estaca va esdevenir un himne antifranquista molt més potent que aquella mel·líflua Libertad sin ira que tant agradava als més tebis. Els catalans, més que els enemics a abatre, eren considerats per molts com uns grans aliats en defensa de la llibertat de veritat –no la que ara exalcen des de la dreta com a panacea del capitalisme salvatge trumpista, prostituint la sagrada paraula que ha vingut acompanyant la humanitat des de fa segles, per fer-la sinònim de barra lliure per a fer el que els convinga quan i com convinga-...
No hi havia aleshores cap xarxa social que no fora el boca a boca, i teníem els llibres que passaven fronteres d’amagat, les discussions polítiques als pisos de barris populars, els discos prohibits que es prestaven i es gravaven en cassets, les assemblees d’estudiants, les vagues, les manifestacions il·legals... Era la manera, -tal volta innocent?-, com es pensava acabar amb l’odiosa dictadura. Mentrestant Fraga, segurament, ja parlava amb Pujol, amb González i amb Carrillo, per veure com es podia superar la previsible mort del dictador que ho tenia tot ben nugat. A Alacant, o a Madrid, Juan Carlos era anomenat el Pelele abans de passar a ser el Campechano. La gent progressista s’agermanava, inconscient que la Una, Grande y Libre seria el més gran escull per a la democràcia, encara hui quaranta anys després. La monarquia, tot i ser anacrònica i d’opereta, representava i representa per a ells la unitat de l’estat, en realitat un mercat dins d’un altre mercat -Europa-, dins d’un altre mercat global. I ja ho va dir algú: mireu l’economia per entendre el món.
Mentre tot això passava, les onades d’immigració interior ja feia temps que estaven canviant la nostra societat. Incapaços d’oferir un model social realment integrador, els barris i els pobles al voltant de les grans ciutats, on estava la feina, es constituïen en illes de pisos humils on la música de Manolo Escobar regnava, per dir-ho curt. La necessitat de ser catalans, o valencians o mallorquins era irrellevant. A poc a poc, l’espanyolització s’obria pas, de la mà de la castellanització abraçada per molts de nosaltres, víctimes d’un autoodi i una disglòssia incontrolats. Catalunya, amb unes arrels més fortes, semblava resistir-se a l’aculturació. Però si fem cas dels milers d’anècdotes que hui ens conten a les xarxes socials, el procés d’inversió o substitució lingüística, també es troba molt avançat a Catalunya, que ha acollit noves onades d’immigrants ben poc animats a sentir-se catalans. La taca d’oli s’escampa ja desbocada des de 2017, quan s’avorta el famós Procés, però sabem que ja hi era molt abans. L’experiment va començar precisament als anys 70 i 80 al País Valencià.
Quan Alfonso Guerra, aquell senyor poderós, socialista, obrer i espanyol, proclamava en temps de la Transició que no volia que València fora una altra Catalunya, estava en plena sintonia amb els pares de l’Espanya de sempre, ara autonòmica, en el 78. Com ho estan ara l’Honorable Mazón, que torna a esgrimir –sempre en castellà, és clar- el fantasma dels Països Catalans, sense cap pudor, o el seu conseller d’Educació sostenint, sense cap argument científic, el secessionisme lingüístic. Tots els pobles vençuts han perdut la seua llengua, el signe d’identitat més recognoscible, però no l’únic. I ells, que han nascuts valencians, ho saben i es presten com a bons vassalls a la destrucció de la seua pròpia identitat que, curiosament, volen preservar amb una llei de senyes perquè seguim tots impasible el ademán!
Ben mirat, en una situació de forces tan desiguals, la resistència basca o catalana a l’assimilació castellana són força heroiques. Però la incapacitat de les forces castellanistes, entestades a perpetuar el que podríem anomenar un sistema tributari amb caixa central a Madrid, per resoldre el problema territorial espanyol, és de llibre de text. Indica la golafreria centralista i la nul·la capacitat per negociar els termes de cap contracte. Podrà el senyor Sánchez treure’ls de l’atzucac? Sembla convençut que un acord val més que un litigi. Ho vorem prompte. Sense massa esperances, però. En la lletra menuda està el secret de l’encert o... de l’engany.