A primeries dels anys 70 molta gent, com jo, cridàvem sovint pels carrers aquesta consigna. Aleshores potser no tinguérem massa clar en què es podia concretar aquella triple reivindicació, però era alguna cosa moral, indefugible; una necessitat absoluta per a poder eixir del pou on érem conscients d'estar enfonsats i allò era l'única boca amb llum per on podíem sortir-nos-en: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.
Llibertat? Per a què? Es preguntava un franquisme agonitzant que intentava distreure'ns amb pel·lícules del destape i programes televisius que ara ens semblem d'allò més ridículs. La Llibertat la tenien tota Ells i, per descomptat, no volien compartir-la de cap forma. I l'Amnistia? A qui demanàvem amnistiar? Conscients o no d'aquella demanda, estàvem disposats a amnistiar, ni més ni menys, que a criminals de guerra, militars colpistes, a tota una estructura policial corrupta i repressora que durant quasi quaranta anys ens havia picat com a alls al morter... Estàvem disposats a tancar els ulls, engolir-nos molts gripaus i passar pàgina per tal d'obrir-ne una de nova. Sabíem que allò no significava perdó ni oblit, però també sabíem que sense un salt tan qualitatiu com aquell seria impossible plantejar-se un futur ben diferent del que aleshores hi havia.
L'Amnistia, de segur, era el glop més amarg que estàvem disposats a tragar qui volíem una societat digna. Estàvem disposats a apartar d'una manotada una dictadura llarguíssima i duríssima, una manipulació cultural sense precedents, les mentides de tota classe, les pors a tot, els anys de presó de milers de demòcrates innocents, una guerra civil…! Ni els demòcrates alemanys després de la II Guerra Mundial havien arribat a tal grau de generositat amb els nazis com el que estàvem disposats a arribar els demòcrates espanyols a l'ocàs del franquisme i al principi de l'estat democràtic amb la dictadura. I, malgrat tot el passat, cridàvem amb força: Amnistia! Si un haguera estat un militar de l'època, un bisbe que beneïa i entrava sota pal el dictador a les esglésies o un policia que tancava als calabossos a sindicalistes per a moldre'ls a pals, no hauria entés racionalment com milers de persones eixien ara al carrer demanant que els amnistiaren perquè eren conscients del que havien fet... Però ho férem!
Ara, tots aquells es tiren les mans al cap perquè es demane Amnistia per a unes persones que, si bé és discutible jurídicament que la seua iniciativa per realitzar un referèndum on es preguntara a la gent si volia continuar amb l'actual relació amb l'estat espanyol o en preferia una altra fora legal o no, no és discutible, però, de cap manera, que no ho fora moralment. Com ho pot ser a un estat que es diu democràtic? És la contradicció per antonomàsia. Demòcrata sí... però. Si la democràcia té peròs, no és democràcia. Quan s'és demòcrata s'és amb totes les conseqüències que allò implica, el mateix que quan s'inicia un viatge llarg s'ha d'assumir tot el que hi puga passar en el seu transcurs, no hi ha més.
Si cal amnistiar, que s'amnistie si es vol de debò passar plana i tirar endavant. Seria estúpid deturar-se en semàntiques i debats per a babaus, o és que Puigdemont és pitjor que els generals feixistes que amb les mans brutes de sang amnistiàrem amb la llei 46/1977 que impedia jutjar-los per delictes de lesa humanitat, genocidi o desaparició forçada, llei que les mateixes Nacions Unides demanaren que es derogaren per incomplir la normativa internacional sobre drets humans? Els mateixos que remenaren cel i terra per salvar Pinochet d'una condemna segura, ara bramen perquè es jutge uns demòcrates. Sí, no ho dubteu, són ells. Els mateixos.
Ah!, el de l'Estatut d'Autonomia ja ho parlarem a una altra ocasió. No tinc el cos per a tant.