En una presentació del meu llibre A casa Joan Fuster-Les tertúlies de Sueca, una persona em preguntà quina devia ser per a Fuster la millor estratègia dels independentistes a Catalunya, la de Puigdemont de confrontació ací i en l'exili, denunciant la falta de democràcia a l'estat espanyol o la d'Esquerra Republicana que intenta pactar amb el govern progressista. La resposta era molt fàcil perquè he vist dialogar Fuster amb personatges de totes les famílies que permetia el joc polític de l'època. Fuster esperava de tots la seua aportació al país. I, responent a la pregunta, vaig dir que, segurament, Fuster no trobaria cap incompatibilitat en les dues estratègies i, fins i tot, crec, que haguera dit que haurien d'estar pactades. No han sigut, però, pactades les dues estratègies. Els independentistes catalans han convertit la discrepància en un dels pilars de les seues actuacions polítiques. Per això, Puigdemont no té fàcil ara pactar la investidura de Sánchez. S'ha dedicat molt de temps a denunciar que l'estat espanyol no és un estat democràtic i, ara, tornar «el peix al cove» no li resulta un camí dels més fàcils.
Us he de confessar que estic molt descol·locat davant l'actuació de radical confrontació amb l'estat espanyol de l'actual «dreta catalana». Històricament, quan vingueren maldades, sempre buscaren d'aliats l'exèrcit i la guàrdia civil i s'apuntaren a les postures més reaccionàries. Només cal recordar quin va ser el paper de la dreta nacionalista catalana durant la dictadura de Primo de Rivera i en l'alçament del General Franco que ens portà a una dictadura feixista durant un bon grapat d'anys. Si teniu interés en el tema, no fa falta que llegiu els anarquistes, podeu fer una ullada a la biografia de Francesc Cambó, de Borja de Riquer, que és molt il·lustrativa.
En la «democràcia» actual els nacionalistes catalans de Convergència van fer de frontissa durant molt de temps i, amb aquest paper, Jordi Pujol negocià amb Aznar sense cap tipus de problema i passà del «Pujol, enano, habla castellano» a «Pujol, guaperas, habla lo que quieras». D'aquell pacte als valencians ens arribà la propina de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la mateixa manera que ara, amb el pacte de la Mesa del Congrés de Diputats, tenim el regal que els nostres representants podran parlar valencià en el parlament de l'altiplà i tan de bo que arribe també la maniobra a Europa.
Ara, però, no només em sorprenc que la gent d'ordre, de dreta, vaja pels camins de l'exili i de la confrontació amb l'Estat, sinó que, fins i tot, veig que tenen el suport d'algunes de les esquerres més combatives. No parle només de la CUP. En les darreres eleccions al parlament europeu, en què sí que podem votar a tots els partits de l'Estat que s'hi presenten, vaig preguntar què calia votar a un amic trotskista, que havia practicat l'entrisme en el PSOE i, ara, milita en Podemos. Em va contestar que calia votar Puigdemont, perquè era el que més profundament anava contra les estructures de l'estat. «Bona manera de reconstruir la quarta internacional», vaig pensar. Un pensament que a banda de la broma que conté fa evident que Puigdemont i els de Junts són, o representen, ara, alguna cosa més que la dreta catalana. Ara per ara, junt amb els militants de la CUP i Podemos, que també han estat perseguits per les clavegueres de l'Estat, són els que més qüestionen el Règim del 78 que conté bona part del testament de Franco.
Una altra raó que fa difícil el pacte de Junts amb el PSOE és que l'independentisme creix quan mana la dreta a Madrid. En els governs del PP sempre funciona a tota màquina, a Madrid, la fàbrica d'independentistes. Només cal recordar les campanyes contra Carod-Rovira, o les sentències contra l'estatut o la renuncia a fer política de Rajoy. L'última prova és comprovar com li ha anat a Esquerra Republicana, en les darreres eleccions, després de tants pactes amb el govern progressista.
Evidentment, també hi ha algunes raons a favor del pacte. La primera és que els catalans, en les darreres eleccions, han demostrat de manera molt clara que no volen un govern a Madrid de la dreta extrema i de l'extrema dreta. És necessari fer una bona ullada al resultat de les eleccions catalanes i assabentar-se de quants vots independentistes han anat al PSC. Jo en tinc controlats un bon grapat, amb noms i cognoms. Una altra raó és que Puigdemont té la clau que obri tots els panys de la legislatura. Una clau que pot tindre molt de temps, si pacta. Perquè, si no pacta, es queda sense clau, vindran eleccions i... L'amnistia també seria una raó molt bona. Una amnistia que es donarà, si els interessa als que manen de veritat.