Com s’anuncia la publicació d’una nova versió de les Variacions Goldberg de Bach, aquesta interminable delícia musical torna a estar en solfa. La nova gravació, per a Deutsche Grammophon, és obra del pianista islandés Víkingur Ólafsson, i la disfrutarem a partir d’octubre.
És inacabable la llista dels qui s’han atrevit amb aquesta obra mestra absoluta –que Bach va escriure originàriament per al clavicèmbal de dos teclats, al segle XVIII- en els últims cent anys: Wanda Landowska, Rosalyn Tureck, Claudio Arrau, András Schiff, Murray Perahia, Igor Levit, Beatrice Rana... Qualsevol aficionat, però, reconeixerà en la de Glenn Gould la més coneguda de les interpretacions de la peça. Gould en va fer dues gravacions antològiques, una en 1955 i una altra en 1981. Un fragment d’aquesta segona –la que jo preferisc- la va utilitzar Jonathan Demme al seu film El silenci dels anyells. Allí, mentre Hannibal Lecter esbocina dos policies que han comés l’immens error de subestimar el poder del gran caníbal, el piano de Gould tradueix la complexa ment de l’assassí amb la mateixa naturalitat amb què l’inici de Tubullar Bells, de Mike Oldfield, ha quedat per a sempre lligat al terror extrem de L’exorcista.
Totes aquestes coses m’han retornat la meua adhesió total a una composició que sempre m’ha provocat un plaer extrem, innegociable i instantani. De fet, m’ha acompanyat al llarg de la meua carrera docent, ja que solia –i solc- posar-la als meus alumnes en moments en què la classe necessita una mica de relax o de concentració. No sé -o sí...- quin efecte fa la matemàtica bachiana en els adolescents. En un curs d’ESO els vaig anunciar que els amenitzaria amb uns minuts musicals i, quan va sonar la nostra peça i no un reggaeton qualsevol, una alumna, indignada, va saltar i va exclamar: «Això és música?».
Doncs sí, estimada amiga: això era música i d’un nivell excepcional. Sempre he sentit, à propos, una llàstima infinita pels professors de música als instituts actuals. No sé què ensenyen o què els deixen ensenyar, però els estudiants passen per les seues classes com si sentiren ploure...
Recorde, fa més de quaranta anys, quan als Salesians de Borriana el nostre professor de Música em va ensenyar per primera vegada a escoltar i apreciar Beethoven, Txaikovski i Vivaldi. Era un tipus –el professor- a qui anomenàvem El Mosca, en raó del seu abillament ordinari: vestit negre, cabells negres, ulleres de sol negres. A la seua manera, era un home íntegre, i sabia el que duia entre mans. Segurament molts dels meus companys de classe també es preguntaven, mentre sonava l’Obertura 1812, si allò «era música». Però tenien la dignitat de callar i deixar que els altres disfrutàrem de l’audició.
Gràcies a aquelles classes de finals de l’EGB i principis de BUP vaig aprendre a estimar la música clàssica i, de retruc, tota la música. Perquè no té sentit dir que t’agrada, per exemple, el pop però no les grans simfonies. Hi ha moments per a cada cosa i cada cosa té el seu moment. I no hi ha ningú, en realitat, a qui no agrade la música: una altra cosa els que no els hagen ensenyat a estimar-la en la seua immensa varietat i meravellosa integritat.
Quan estiga disponible la versió d’Ólafsson de les Variacions l’adquiriré. No soc cap entés ni cap especialista, així que em limitaré a fruir-la sense ser capaç de fer-ne una crítica especialitzada. Sospite que els motius pels quals sempre m’ha fascinat aquesta obra seguiran intactes. Hi ha alguna cosa de matemàtica pura en les 30 variacions originals, i també d’hipnòtica capacitat de convertir un teclat en una representació de tots els sons de l’univers, de tots els moments d’una vida, de l’alegria i el plor, de la tristesa i l’exaltació, de la bellesa i la monstruositat.
Si l’ensenyança té algun sentit, hauria de ser comunicar als alumnes quatre o cinc coses bàsiques, que no tenen una utilitat immediata. Una d’elles és el valor d’una gran obra artística, siga literària, musical, pictòrica o d’una altra mena. I, amb això, ajudar a entendre el món i a entendre’s ells mateixos. Qualsevol altre propòsit és, bàsicament, una estafa. Queda dit.