Doncs setembre continua pas a pas cap a la tardor. I així, ahir, vam transitar un altre dia 11 de setembre, eixa data especialment densa del calendari. Enguany no tinc ganes de parlar de Catalunya. Una setmana d’aquestes ho faré. Només assenyalaré hui de passada que després del procés, que sempre van pensar-lo en clau de Catalunya estricta, semblen haver eixit de la seua introspecció per dir-nos el que hem de fer i com hem d’anomenar els valencians la llengua que compartim. Not all catalans, clar, que també cal dir-ho. I és interessant, per cert, esbrinar qui són i d’on ixen els catalans i catalanes que entenen la situació al País Valencià i qui són els que no. Tota una lliçó de sociologia política.
De l’11 de setembre dels Estats Units poc he de dir a aquestes altures. Aquell dia em va impressionar molt, és clar, especialment perquè feia a penes tres mesos que jo mateix havia tornat del meu semestre de visitor als Estats Units i estava a punt de rebre un programa d’estudiants d’allà a València que es va ajornar una setmana i va estar absolutament marcat per aquella jornada. És difícil no empatitzar amb la gent atrapada en els pisos alts del World Trade Center, o amb els passatgers dels avions. Encara de vegades me’n recorde entre les meues pors atàviques quan el meu avió està a punt d’enlairar-se. Està la compassió, literal, posar-se en el lloc de l’altre, humana i profunda, però ja, que els Estats Units s’han cobrat amb escreix aquells fets utilitzant-los com a pretext per a les seues desfermades empreses imperialistes i l’exportació del shock neoliberal, o siga que la seua insistència a mantindre el paper de víctima ja fa temps que no cola.
L’11 de setembre que de veres vull recordar enguany és el de fa exactament mig segle, quan Xile es dirigia cap a la seua primavera austral mentre amb dificultats i boicots oligàrquics tractava de sostindre la seua primavera política i popular. Els salvapàtries s’atreviren aquell dia a bombardejar el Palau de la Moneda, la residència presidencial, a trencar a sang i foc tota esperança, a tallar de soca-rel l’engrescador projecte de justícia social, la via xilena al socialisme. Jo havia complit dos anys a penes dos setmanes abans. Impressiona pensar que quan la meua generació va nàixer començava el cicle de finals i de derrotes, la cancel·lació del futur. Però eixa és també una altra història.
En algun lloc dels seus diaris el Che Guevara va escriure que en presenciar el colp d’estat contra Jacobo Arbenz a Guatemala va entendre que cap revolució o cap canvi profund en la societat podia arribar des de les urnes. El sistema funciona mentre guanya qui ha de guanyar, i el tauler va pels aires si guanya aquell destinat a estar fora del poder, si tracta de governar contra l’oligarquia, si tracta de «desalambrar» contra «los gringos» o contra «los amos de este país», com cantaria Víctor Jara fent seus els versos de Daniel Viglietti. Malgrat tot, menys de dues dècades més tard de la caiguda d’Arbenz, la via xilena al socialisme semblava exitosa i imparable en el país amb la democràcia més sòlida d’Amèrica Llatina. Víctor Jara cantaria aleshores la seua cançò a «A Cuba», homenatge sincer de poble a poble, «pie con pie, mano con mano, corazón a corazón». I afirmant la solidaritat entre els dos països, assenyalava però la diferència fonamental: «Nuestra sierra es la elección», deia. El 16 de setembre de 1973 qui cantava eixa cançò era assassinat a l’Estadi Nacional de Xile, cinc dies després de la mort del president que va creure que tot era possible. Ernesto Guevara havia sigut assassinat a Bolívia a penes sis anys abans.
En democràcia tot es pot defensar en absència de violència, es diu sempre. I després sembla que no. Ni encara que guanyes les eleccions. Perquè aleshores qui té el poder amb majúscula en les bambolines ix a escena i s’acaba el joc, el joc democràtic, com de vegades s’anomena.
I potser des d’aleshores somiem allà i ací, i sobretot ací, més xicotet. Ens conformem amb poquet, o fins i tot amb no perdre el que tenim, perquè sabem com se les gasten. I això fa por i, si se’m permet dir-ho, també molta pena. Però a Xile han fet coses que ací no fem, com dir les coses pel seu nom i anomenar Postdictadura el temps de després de la dictadura, que ja fa anys que saben que l’«alegria ya viene», com deia l’eslògan del plebiscit del 88, però mai acaba d’arribar, i la constitució arrossegada des de la dictadura a través de la seua versió de la «modèlica transició» mai se n’acaba d’anar.
Però malgrat tot, malgrat que el calendari no deixa de recordar-nos derrotes, encara persistim. I amb quina obstinació desitgem encara, somiem insensatament, que qualsevol dia molt més prompte que tard s’obriran les grans alberedes per on passen l’home i la dona lliures per a construir una societat millor.