L’altre dia la televisió valenciana va viure un dels moments més grotescos de la seua accidentada història quan la germana de l’extorero conseller –auxiliar administrativa a la casa des de fa dues dècades- va escometre la cap d’informatius i va irrompre en el control de realització per a bramar contra l’emissió d’una notícia sobre el seu germà.
El cas és que Ester Barrera va perdre els nervis en veure que s’informava que els socialistes havien exigit la dimissió de Vicente Barrera per incomplir la Llei d’Incompatibilitats de la Generalitat en no haver dimitit encara com a administrador de set societats mercantils dedicades a sectors tan diversos com el vi, la rajola i els mariscos. Un extrem, per cert, que en la mateixa peça negava el president Mazón amb cara de pòquer i remenant la merda escampada fa temps contra Mónica Oltra per alguns capitostos de l’extrema dreta ben propers als seus socis de govern.
La immensa majoria creu que l’administrativa no va tenir el seu millor moment i, sobretot, que no va actuar a les ordres del seu germà ni tampoc de Vox. De fet, l’empleada ha agafat la baixa i ha demanat disculpes. I com siga, el seu gest iracund –i d’una enorme gravetat- no deixa de ser indiciari d’una convicció molt profunda de qui el protagonitza. D’una convicció val a dir que amb tota seguretat compartida amb parents i correligionaris: la tele ara és «mía», «nuestra», i ací es farà el que «nosotros» diguem.
Les institucions, doncs, concebudes com un «cortijo» andalús on nit i dia, a tothora, es compleix únicament la voluntat del senyoret. Certament, que aquest sentit patrimonial no és una exclusiva de la dreta però és evident que són els hereus del franquisme els que l’han dut a extrems inconcebibles en una democràcia moderna. Tant a l’extrem que molts dirigents del PP –especialment el valencià- han passat pels jutjats o per la presó.
L’escàndol arriba en un moment delicat per a la televisió pública i després d’una campanya en què Vox va prometre tancar-la per considerar-la un insult als valencians, un balafiament de diners públics, i «una máquina de adoctrinamiento separatista». Per als de Vox –i per a molts del seus companys de viatge de la «derechita cobarde»- el simple fet de parlar en públic valencià, de «dir» en valencià, ja és un acte de lesa traïció a la unitat de la seua pàtria de Flechas y Pelayos.
Ara mateix, la plantilla afronta un procés d’oposicions sempre complicat i ple de paranys. Es tracta, a més, d’una plantilla formada en la seua immensa majoria per treballadors amb contractes temporals, la qual cosa els converteix en especialment vulnerables.
Fins ara el Botànic havia representat una certa esperança per a la consolidació d’un ens tot i que mal nodrit i sense aspirar a renunciar a la seua vocació regional. Una televisió que bàsicament tradueix al valencià la realitat espanyola tal com l’entenen les televisions generalistes que es fan a Madrid per més que la Santa Inquisició s’encaparre a comparar-la amb la versió televisiva de la Ràdio Rebelde del Che i Puigdemont.
El canvi polític ha arribat però amb aires marcials i expel·leix un insuportable tuf de psicosi reaccionària que ha provocat la por entre els treballadors.
No n’hi haurà tancament. Això segur. La joguina, malgrat que ja no té l’atractiu ni les possibilitats que tenia als anys 90, encara pot fer un bon paper i el PP ho sap. La televisió –amb poca audiència i tot- pot servir-los per a pagar favors i difondre entre la parròquia més fidel els missatges fonamentals de la doctrina oficial. Hi ha lloc per a les misses, per als bous al carrer o a la graella, per a les retransmissions falleres, foguereres i magdaleneres, per als informatius innocents.
Per a una televisió així no cal una gran plantilla ni un gran pressupost. Mazón ja ha dit que vol treure «grasa» de la gran maquinària de Govern que va ser el Botànic i que u, escoltant-lo, se la imagina com el Kremlin dels millors anys d’Stalin.
Però el PP no té les mans lliures del tot mentre el Consell Rector continue alenant. Fet i fet, a hores d’ara són molts els que estan convençuts que el Govern de l’extrema dreta trobarà la manera legal de dissoldre aquest Consell i nomenar un gestor o gerent amb poder suficient per a fer i desfer en À Punt.
Molt probablement esperaran a veure com es resol la situació del poder a Madrid i aleshores mouran fitxa, no fos cas que se’ls escarotés el galliner o que una part de l’electorat els agafés por.
Em tem que les perspectives no poden ser més negres per als mitjans públics valencians en un ecosistema mediàtic ja de per si escarransit, que malda per sobreviure en una societat on històricament han sobrat els correbous i han faltat els llibres i els diaris.
Lamentablement, la classe política valenciana mai no va saber per a què servia una televisió pública. L’esquerra oficial va menystenir el seu paper com a eina de vertebració territorial, de dinamització cultural i lingüística, de creació de riquesa. La dreta la va usar per a mentir i per a robar.
Així les coses, l’existència d’À Punt no pot ser cap altra que la d’un mort en vida.