A finals de juliol em va passar una cosa inesperada: li vaig preguntar a un amic de València si s’havia xollat i em va entendre a la primera.
Com a crevillentina que ha estudiat al Cap i casal i que ha hagut de corregir unes quantes expressions perquè els d’allà l’entengueren, allò em va deixar bocabadada. Tot té una explicació; este mateix amic, farà uns mesos, em va passar un vídeo on la Mariamandarinaa parlava d’expressions típiques del poble i em va demanar que si de veritat parlàvem així. Jo li vaig dir que sí, i gràcies a una tiktoker del poble he pogut utilitzar una paraula xulíssima fora de la meua comarca. Que curiós, veritat? Tot per culpa d’un vídeo tan curtet.
Fa unes setmanes, en pujar al cotxe d’una amiga de Xiva (zona castellanoparlant, per si algú d’aquí va despistat), em vaig adonar que sonava Maluks. I ja fa anys que una altra amiga de la comarca del Baix Segura em va dir que li encantaven La Gossa Sorda i Aspencat. La música en valencià sempre ha sigut una de les principals vies d’atracció de nous parlants i de normalització de la llengua, com demostra potser que una de les primeres coses que facen els ajuntaments de dretes siga vetar els nostres grups i cantants.
Tanmateix, els temps han canviat, i la funció que fins al moment tenia la música en la normalització de la llengua ara la compartix amb les xarxes socials. Un vídeo de poc més d’uns minuts, com he dit més amunt, pot aconseguir apropar-nos variants dialectals, però també desacomplexar parlants que es deixen la llengua al rebedor de casa o atraure potencials neoparlants. La creació de continguts per a xarxes, a més, és molt més assequible que muntar un grup de música des de zero. Les xarxes, per a bé i per a mal, democratitzen; qualsevol persona podria fer-se viral i tothom es pot veure reflectit en la xica que planta el mòbil per inmortalitzar-se fangirlejant sobre els llibres que s’ha llegit (com jo mateixa) o en els tiktoks que adolescents com la Maria (@mariamandarinaa) o la Lluna (@llunalluneta24) graven des de les habitacions de les seues cases. Cal omplir tots els espais, cobrir totes les temàtiques; ara més que mai, tenim els mitjans. I, a poc a poc, ho estem fent; només cal passejar-se pel web Poblet per poder-ho comprovar.
En agost se celebra el Dia Internacional de la Joventut i per això cal recordar que la batalla per les xarxes socials és una lluita que ens implica sobretot a les generacions més jóvens, que les hem vist desenvolupar-se o que ja hem crescut amb elles. De nosaltres depén que el món digital no ens relegue a l’oblit. És complicat, ho sé. Pense en la meua generació, la de finals-dels-90-principis-dels-2000, que anem acabant els estudis i ens veiem abocats irremeiablement al món adult i a la necessitat de trobar un treball (de lo nostre, si no és molt demanar). Sé que en este món accelerat, podem pensar que no tenim temps. Que en els pròxims anys no podem esperar molt de suport institucional. Que total, jo no tinc res interessant a fer o a contar.
Excepte això últim, probablement teniu raó. I per eixe mateix motiu, vos necessitem. El sud, especialment, vos necessita. Si no plantem cara, si no ens mobilitzem, en unes dècades el valencià aquí potser haja de tancar la paradeta.
No cal tenir milions de seguidors per defensar la llengua. Probablement alguns de vosaltres tingueu més seguidors als vostres comptes personals que els que tinc jo a Les Històries de la Roser. Però és que de vegades és tan fàcil com escriure eixe post d’instagram, eixe tuit o eixe whatssap al grup de classe o del treball, i fer-ho sempre en valencià.