El diumenge passat un altre partit jugat pel meu equip, el València CF, em va deixar mal sabor de boca, i no va ser pel joc ni pel resultat sinó per l’insult racista a Mouktar Diakhabi per part del jugador del Cadis Juan Cala, pel seguit de fets que es desencadenaren i per les seues implicacions.
A aquestes altures no fa falta tornar a fer una narració del que va passar perquè és sobradament conegut i comentat. Crec que els jugadors del València van estar molt bé en eixir del camp davant de l’insult i de la manca de reacció arbitral que, fins i tot, havia tret tarjeta groga a la víctima de l’agressió verbal racista. En eixe moment jo em vaig sentir molt orgullós d’ells i, malgrat tot el que va passar després, no podem oblidar que va ser la primera vegada que un equip de la lliga espanyola abandonava un partit com a reacció a un insult racista.
És de veres que haguera preferit que no tornaren a eixir. Eixe gest de fermesa i dignitat els haguera posat a ells a l’avantguarda de la lluita contra el racisme en el futbol i a la Lliga de Futbol Profesional en una posició molt difícil fins i tot en l’àmbit internacional, on hi ha molts països i moltes lligues molt menys tebis amb aquestos temes. En eixe sentit, el València CF va perdre una oportunitat històrica. Però crec que no cal llevar mèrit al que feren per lamentar el que no s’atreviren a fer. Parle dels jugadors, és clar, perquè la directiva a sou de Peter Lim va tornar a mostrar la seua indolència habitual i això dona encara més mèrits als jugadors i explica millor la seua tornada.
En qualsevol cas, crec que el més greu és que tornaren al joc per l’amenaça de perdre no només els tres punts en joc, sinó alguns més, i que és molt possible que fos el mateix àrbitre qui havia transmés l’amenaça. És de veres que els punts no són importants davant la lluita contra el racisme, però també ho és que si al València li hagueren restat punts hauria tornat a acostar-se a posicions de descens. Haguera sigut interessant veure si la Lliga ha acomplit l’amenaça, encara que em tem que és ben capaç i per això cal entendre la posició dels jugadors i del mateix Djakhabi, especialment tenint la directiva i la propietat que tenim.
El que ve a palesar aquesta pressió perquè jugaren és que per a la Lliga espanyola és molt més greu que li criden nazi a un nazi que el fet que un jugador reba insults racistes. Recordem que el famós partit Rayo Vallecano – Albacete es va suspendre pels adjectius llançats a Zozulya i l’Albacete no va patir cap sanció. Crec que això és un fet suficientment eloqüent que demostra en un altre nivell que la sensibilitat contra el racisme i el feixisme en general deixa molt a desitjar a Espanya i no és comparable a altres països europeus. Un altre tret distintiu de la nostra particular, monàrquica i postfranquista versió de la democràcia.
I és que no només es tracta de la lliga. El comportament del Cadis CF i del seu entrenador, Álvaro Cervera, va ser vergonyosa per no fer servir adjectius més contundents, tancant files amb el perpetrador en el camp (no va voler substituir-lo després de la interrupció), en la roda de premsa i en un comunicat farcit de cinisme i tebiesa. Soc suficientment vell per recordar el partit arreglat del 1986 contra el Betis i per això el Cadis era un equip que no gaudia de les meues simpaties. En els últims temps m’havia ablanat una mica pels tuits en valencià i altres llengües oficials, però, vaja, ara els considere a més d’històricament tramposos, racistes i cínics.
Però tampoc és una qüestió del Cadis, hi ha molt més: els comentaris de la retransmissió de Movistar, particularment els de Santiago Cañizares van ser tota una exhibició d’equidistància, per ser suau, ja que la hipòtesi que defensava és que Djakhabi hauria entés malament alguna cosa. I, per descomptat, les cròniques i portades d’alguns mitjans de comunicació i els comentaris a les xarxes socials banalitzant el racisme, victimitzant el racista, i culpabilibitzant la víctima.
El que tot això ve a evidenciar una vegada més és que a Espanya no només hi ha un grau important de racisme a tots els nivells, sinó, el que és encara més greu i preocupant, una gran tolerància social, una enorme manca de sensibilitat i una resistència embogida a reconéixer el problema com a problema i a enfrontar-se a ell. Molta equidistància, molta complicitat. No és estrany aleshores que la ultradreta trobe a Espanya terreny propici i impose els seus marcs.
Cal tindre clar aleshores que els equidistants i els tebis són còmplices. I que només l’antiracisme sense matissos i el recolzament a les víctimes és la resposta.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
