Al periodista i poeta Vicent Andrés Estellés li van fer pagar molt car que fos un dels símbols més poderosos del vigorós redreçament cultural i polític del País Valencià encetat a finals dels seixanta. Li ho van fer pagar com a Joan Fuster, Andreu Alfaro, Raimon, Vicent Ventura… com a qualsevol ciutadà que s’oposés a l’estat d’alienació civil a què té sotmès el bloc conservador i espanyolista el País Valencià des de fa dècades. A Estellés no li van posar bombes com a Fuster o a Manuel Sanchis Guarner, potser perquè no van poder, però sí que van intentar -i intenten encara- condemnar-lo a un ostracisme tan inútil com assilvestrat.
El 1978 al poeta, malalt, el van arraconar en la redacció de Las Provincias on feia trenta anys que treballava. Finalment, el van fer fora pocs dies després de ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aleshores, tenia 54 anys. Les va passar ben magres. Va ser, clar i ras, com intentar matar-lo en vida per allò que pensava, pel que representava que no era cap altra cosa que la dignificació del valencià que Bonig, Llanos i tantíssims defensors de la unitat pàtria voldrien mort i soterrat.
Un any després de ser acomiadat, els feixistes van volar pels aires el seu bust a Burjassot. Feia no res que l’havien col·locat a iniciativa de l’Associació de Veïns i de l’ajuntament. Sens dubte, aquella bomba va ser com una mena d’execució sumària carregada de significat.
Encara avui Estellés continua sent objecte d’escarni. Fet i fet, ni se sap les vegades que des de 2007 s’ha vandalitzat la seua figura en bronze situada a la plaça d’Emilio Castelar, enfront d’on s’aixeca l’edifici consistorial burjassoter.
Ves per on, la darrera humiliació li ha vingut d’aquella casa quan el PSOE i VOX han votat en contra d’una moció de Compromís que demanava reparar l’estàtua i restaurar la coneguda com a Ruta Estellés, un itinerari cultural conformat per 26 indrets relacionats amb el seu univers poètic. Amb anterioritat, l’Associació Cultural Bassot ja havia advertit del deteriorament de la senyalètica i dels llocs relacionats amb la ruta.
Del sentit del vot de Vox no cal estendre’s massa. Per a un partit que demana erigir monuments al sanguinari Franco en una ciutat com Badajoz, ¿quin sentit tindria el fet de voler mantenir viva la memòria d’un poeta universal que va descriure com ningú les misèries de la dictadura, d’aquell temps atroç de foscor? En Badajoz! Justament en la ciutat que simbolitza com cap altra el salvatgisme del franquisme quan en agost de 1936 els legionaris i regulars marroquins del general Yagüe van passar per les armes no menys de dos mil milicians, d’opositors, de molts innocents.
El vot de VOX, sens dubte, és un vot ideològic, conscient, arrogant, carregat de mala llet. Fet i fotut, si els d’Abascal pogueren, l’estàtua d’Estellés aniria a parar al blau de la mar i la seua memòria seria convertida en un munt de cendres. El valencià postergat i qualsevol dissidència eliminada.
El perquè del vot del PSOE obeeix, però, al pitjor dels tacticismes, segurament al càlcul electoral en clau local, al seguidisme d’una tendència sociopolítica que va guanyant terreny enmig d’aquest panorama de crisi i de desorientació, sense depredadors que limiten el seu creixement. Cal recordar, que de la mateixa manera va actuar el PSOE en Massamagrell quan amb la seua abstenció va aconseguir que tirés endavant una moció de VOX per a canviar el nom del carrer Joan Fuster pel d’un exregidor local del PP. No són el PSOE de Guerra o de Rodríguez Ibarra o almenys això hem de creure. Són el PSOE dels pobles de l’Horta de València, del nostre país, uns PSOE en part possibles als esforços d’un valencianisme progressista que va patir també les escomeses del blaverisme. No és cap justificació. És un fet. «El País Valencià serà d’esquerres o no serà», va mantenir lúcidament el de Sueca mentre la dreta s’imposava en el carrer a garrotades i amb el filibusterisme polític en el parlament.
El sentit del vot d’aquest PSOE no és, així doncs, tan sols tacticista. És, a més, un insult, una ostentació d’analfabetisme i falta de sensibilitat cultural que només fa que reforçar la legitimitat de l’extrema dreta, cada dia més forta.
És el problema de l’esquerra, especialment de la valenciana, aquesta inconsistència. La seua tendència gravitatòria a un sucursalisme provincià in extenso. Esquerra poregosa, captiva del marc mental del trampós conservadorisme indígena.
Ara fa uns anys, el diari que va expulsar -i blasmar- Estellés, va celebrar el seu segle i mig d’existència. Vingué Felip VI a la celebració i bona part dels principals representats institucionals -del PSOE, però també de Compromís- van anar a ballar-li els nanos al monarca i a la capçalera que va ser capaç de provocar -Amadeu Fabregat dixit– una autèntica guerra civil entre els valencians. No hi ha més cera que la que crema. El diari degà continua xuclant del pot mentre acusa amb un cinisme proverbial al Consell de finançar l’independentisme. Els psoes marginals del país continuen sense llegir ni les esqueles del diari.
L’esquerra valenciana sembla que és com aquell home parat d’un poema d’Estellés que no sabia d’on venia i no sabia on anar, espectador mut del món canviant des d’una cantonada qualsevol que va acabar convertit en arbre de pena, en arbre d’espant que calia arrencar perquè potser feia nosa… «(…) Algú va avisar l’alcalde -escriu el de Burjassot-, i l’alcalde, un “concejal”// i el “concejal” els qui duien// la grua municipal.// Com qui lleva un monument// d’un carrer de la ciutat//varen endur-se una nit//l’home, l’home parat».
Ja sabeu qui cridarà la grua?
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
