En periodisme tothom sap la importància dels noms. El nom, sobretot en els titulars –la part de la notícia que arriba a més gent amb molta diferència- assenyala a qui el mitjà vol responsabilitzar d’allò que està denunciant. És fàcil, per exemple, saber les simpaties partidistes d’un mitjà si la informació sobre la barbaritat d’un alcalde titula: «L’alcalde de X poble es cola en la vacunació» o si, al contrari, opta per la fórmula «Un alcalde de X partit es cola en la vacunació».
És habitual que la majoria de mitjans, davant qualsevol notícia que poguera ser llegida com a negativa per a una gran empresa, opten per eludir el nom d’aquesta. A vegades en tota la notícia, però, si no pot ser, com a mínim en el titular. Com més avall del text quede el nom, millor per a l’empresa. És el cas, per exemple, dels escàndols per les condicions laborals dels tallers tèxtils a països com Bangla Desh, Turquia, Marroc o Brasil, que si hi ha empreses com Mango o Inditex implicades caldrà saber-ho per la premsa internacional.
Als anys 80 i 90 del segle passat El Corte Inglés era una de les empreses més poderoses de l’estat espanyol i un dels principals anunciants en mitjans. Aquests s’afanyaven a amagar el nom de l’empresa en les notícies que podien ser percebudes com a negatives pels responsables d’El Corte Inglés –que eren especialment suspicaços amb el tema-, pel que llavors els mitjans parlaven «d’una coneguda cadena de grans magatzems». L’afegitó va ser tan habitual que es convertiria pràcticament en una paròdia. L’expressió encara es podia trobar en una notícia a Las Provincias del 2016, on explicaven que una dona havia intentat suïcidar-se des de «la terrassa d’una coneguda superfície comercial del centre de la ciutat».
És per això que el titular sobre la condemna d’un educador d’un centre de menors tutelats no és neutral. Pràcticament tots els mitjans han titulat que «L’exmarit de Mónica Oltra ha estat condemnat», a pesar que quan van passar els fets, el condemnat i Oltra ja no eren parella i que la relació personal que pogueren haver tingut no té cap relació amb el delicte. Però una cerca a Google amb aquestes paraules exactes ofereix 34.500 resultats. En alguns casos, com aquest de Telecinco, per exemple, la imatge de la vicepresidenta il·lustra la notícia, i això que EFE va distribuir imatges del judici molt més acurades a l’interès informatiu.
La relació més complicada d’Oltra amb el cas no ve per ser l’exparella de l’educador condemnat, sinó per ser la consellera d’Igualtat, amb competències sobre els centres de menors. No se sap si va utilitzar el seu càrrec per beneficiar l’agressor, però la majoria de mitjans opten per sembrar el dubte basant-se en unes cites de la sentència que poden semblar una cosa o l’altra, però en tot cas, la causalitat queda per demostrar.
En canvi, és com a mínim significatiu que pràcticament cap informació cite el nom del centre de menors, Niño Jesús, una institució privada depenent de l’Església. El País, per exemple, especifica que té «places concertades amb la Generalitat», però en canvi no en cita el nom. I tenint en compte els antecedents d’abusos sexuals a menors en institucions religioses, potser aquesta no seria una dada menor. Perquè, quina responsabilitat tenia la direcció del centre en controlar les accions del seu personal? Quina ha estat l’actitud d’aquesta direcció en tot el procés? I la Fundació gestora del centre? No en sabem res de res. Potser perquè el fet important no eren els abusos a una menor tutelada per part de qui havia de protegir-la sinó poder posar en un titular «L’exmarit de Mónica Oltra».
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
