En aquesta setmana i mitja que ha passat des del sunday bloody sunday del 28 de maig, hem pogut llegir moltes teories sobre què havia fallat perquè es consumàs aquella tragèdia. Hi ha qui focalitza les culpes en els desagraïts electors que no han sabut valorar amb justícia una tasca de govern magnífica, hi ha qui parla del relat i dels eterns problemes de no haver aconseguit comunicar l’acció de govern a la ciutadania com cal… hi ha de tots colors i segurament tots tenen la seua peça corresponent del puzle que explicaria tot aquest seguit de desgraciades circumstàncies que ens han portat on ens han portat. I, és clar, jo també vull dir-ne la meua, perquè crec que és la variable explicativa clau per tal de protegir-nos com més va més d’aquestes onades reaccionàries que ens colpegen amb força.
Àgueda Micó, secretària general de Més Compromís, després d’explicar que, de «dimitir», només li sona del nom d’algun sospitós de voler envair Ucraïna, va endevinar la tecla: el govern del Botànic ha caigut perquè en el debat electoral ha prevalgut la temàtica estatal abans que la valenciana. I és així. Se sol dir que les eleccions les guanya qui millor sap respondre la pregunta dominant que, irremeiablement, hi va aparellada: si en 2015 era si calia castigar la corrupció del PP i en 2019 es tractava de donar una altra oportunitat al nou govern, en 2023, davant d’una absència de clau valenciana, s’ha imposat la retòrica d’una primera volta en les urnes de cara a frenar el «sanchismo». No ens ha d’estranyar, si tenim en compte que fins i tot els valencianistes de Compromís, aquells que més haurien d’haver valencianitzat la campanya, varen encetar-la amb la disputa de si volien més a papà Pablo Iglesias o a mamà Yolanda Díaz, varen traure la navalla per veure per qui feia campanya la vicepresidenta del govern espanyol i, tot i que també tenia eleccions a la villa y corte, varen quasi segrestar el líder de Más Madrid, Íñigo Errejón, que quasi feu més campanya ací que al quilòmetre zero de totes les Espanyes. Va saltar, doncs, la sorpresa a Las Gaunas.
Però per què l’electorat s’havia d’inclinar més cap al bloc de l’esquerra que no cap al de la dreta, segons si prioritzava els temes valencians abans que no els temes estatals? Doncs, d’una banda, perquè és de veres que el govern progressista de la Generalitat tenia més números de la rifa per a repetir que no el de la Moncloa, si analitzàvem les preguntes de les enquestes dels CIS respectives, però també si ens fiàvem de la intuïció i de les mateixes campanyes de les formacions de la dreta, que també enfocaven i centraven els missatges a 350 km de distància. Però, de l’altra, i molt més important, perquè, com més valencianisme hi haguera en l’ambient, més dificultat tindria la dreta de formar una majoria electoral.
Analitzem, si no ens ho creiem, els resultats per comarques. L’economista Jordi Sanjuan va publicar a Twitter un mapa molt esclaridor amb la suma dels blocs de l’esquerra (PSOE, Compromís i Unides Podem) i de la dreta (PP, Vox i Ciudadanos)
S’hi pot veure perfectament com l’onada blava de la dreta es transforma en resistència de l’esquerra en un gran pulmó que té com a nucli les comarques centrals del país: el territori que va des de les Riberes fins a l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Es pot contraposar aquesta demografia electoral amb les comarques del sud, és a dir, des dels Vinalopons fins al Baix Segura, incloent-hi l’Alacantí i la Marina Baixa. Què diferencia aquests dos espais? No massa coses. D’un costat i de l’altre hi ha comarques turístiques, agrícoles o industrials, més i menys poblades -relativament-, però, tanmateix, sobre el mapa electoral, semblen el cel i la terra.
A la Ribera Baixa, el bloc d’esquerres va superar el bloc de dretes en quasi vint-i-cinc punts sobre vots vàlids. Per contra, al Baix Segura, el bloc de dretes va superar el bloc d’esquerres en uns vint-i-huit punts sobre vots vàlids. No són comarques tan diferents per a representar electorats tan diferents, si no fos per una variable determinant: el pes del valencianisme polític. Així, les comarques en què el bloc d’esquerres guanya el bloc de dretes són, bàsicament, aquelles en què el valencianisme fa dècades que és una força política estructural, on, per exemple, en les eleccions de 2003, ara fa vint anys, el Bloc Nacionalista Valencià ja superava el llindar del 5% amb facilitat i, fins i tot, arribava a sumar més del 10% dels vots.
De fet, si continuem visualitzant la sèrie de mapes comarcals dels resultats electorals de les eleccions del 28 de maig, veurem com sí que hi ha una correlació positiva clara entre els suports a Compromís i l’increment de la diferència del bloc de les esquerres contra el bloc de les dretes. Així, les comarques en què Compromís trau els seus millors resultats també solen ser les comarques en què el bloc d’esquerres trau els seus millors resultats, cosa que no passa en els casos del PSOE o d’Unidas Podemos. Per posar-ne un parell d’exemples, si l’Alacantí és una de les comarques en què Unidas Podemos trau un percentatge de vots més alt, això no impedeix que el bloc de la dreta sume quasi quinze punts de distància respecte al bloc de l’esquerra. Si PSOE i Podemos tenen un resultat per damunt de la mitjana al Vinalopó Mitjà, la dreta hi guanya; per poc, però hi guanya. La variable que millor preveu la possibilitat que hi haja una victòria del bloc de les esquerres davant del bloc de les dretes és si Compromís -dins de la gran variabilitat territorial del seu vot- té els millors o els pitjors resultats.
I és completament lògic: si hi ha un vot que pot resistir amb més força les tendències electorals que bufen des de ponent, és evident que ha de ser el vot valencianista. De la mateixa manera, el mapa estatal també ens ha dibuixat un escenari semblant: l’esquerra espanyola s’estampa una bona tonya mentre que les esquerres que representen una nació alternativa aguanten o creixen, amb els casos destacats de Bildu a Euskal Herria i el BNG a Galícia. El valencianisme és un eix que consolida un electorat que es troba al marge de les disputes entre els blocs dels partits espanyols, i, com que el valencianisme polític és -ara com ara- únicament d’esquerres, fixa aquest electorat, que podria haver votat anteriorment fins i tot el PP, per a l’esquerra.
Les xifres ens mostren clarament el camí que hem de recórrer si volem comptar amb la millor arma per a combatre el feixisme, que, a més, ens ve de ponent: hem de fer créixer el valencianisme, sobretot a les comarques del sud. Com més es consolide un sistema de partits valencià, propi i desvinculat del sistema de partits espanyol, més progressista serà el centre al voltant del qual bascule l’electorat valencià. És a dir, com més fortes siguen les forces polítiques valencianes que no siguen les delegacions territorials de les marques espanyoles, més alt serà el mur que construirem contra el feixisme. Hi ha un contrafactual que no tinc cap problema a arriscar-me a enunciar ací i ara mateix i que diu que en 2015 Compromís es va presentar a les eleccions espanyoles desvinculat de Podemos i el passat 28 de maig les urnes varen revalidar un tercer Botànic.
Però quina és la recepta que ens proposa la direcció de Compromís per a refer-se del daltabaix d’aquestes darreres eleccions nacionals? Aprofundir en la integració i la satel·lització amb l’esquerra espanyola, ara representada per l’enèsima llavada de cara en forma de la plataforma Sumar de Yolanda Díaz. Primer com a tragèdia, després com a farsa. I tot això sense ni tan sols haver consultat la militància perquè validara o no el full de ruta electoral amb el qual se’ls dirigeix amb uns passos que només coneixen per la premsa. És per això que no en som pocs els qui volem plantar-nos d’una vegada per totes i reivindicar que Compromís ocupe l’espai d’un valencianisme polític que tinga totes les complicitats i bones relacions amb les forces d’esquerra que toque de fora del País Valencià, siguen d’on siguen, però que n’estiga completament desvinculat i en siga completament independent. Que es presente a les eleccions com a tal per a eixamplar més i l’espai valencianista. Ens omplim la boca de combatre el feixisme i resulta que l’arma més eficaç la tenim davant del nas.
