Una vegada, ja fa uns quants anys, potser massa, en la sala de professors de l’Institut Joan Fuster de Sueca, parlava amb José Luís Carrillo, que, a més de ser un molt bon professor de matemàtiques, ho sap tot. Li contava que no estava orgullós d’un sentiment brutal d’alegria que havia tingut i que havia estat provocat pel mal dels altres. Concretament era el mal que havia patit el Reial Madrid en ser derrotat pel Bayer. Li explicava que, quan marcava el Bayer, botava de la cadira, com si tinguera un moll i que ho celebrava com si haguera marcat el Barça, que és el meu equip. I quin goig era veure els gestos de José Maurinho enfadat per la derrota! Quin plaer veure la cara plena de pena de Pepe o de Sergio Ramos! Comentant això i insistint-li que no em sentia orgullós dels meus sentiments, el professor Carrillo em digué que nosaltres no, però que els alemanys tenien una paraula per definir el sentiment d’alegria pel mal dels altres. I la paraula era shadenfreude. I, com que no tenim una paraula equivalent, vaig fer una columna en què buscava algun refrany, paràfrasi o metàfora equivalent, com ara: «mal dels altres, rialles són», «el mal dels altres fa de bon passar» o la bonica expressió «ombra alegria», que no recorde en quin lloc vaig trobar.
Conte aquesta història, perquè alguna cosa semblant m’ha passat, aquests dies, en assabentar-me que Inés Arrimadas havia abandonat la política. No vaig obrir una botella de cava, perquè els resultats electorals al País Valencià, encara que previsibles, són molt difícils de pair. Conec uns quants professors que ja parlen d’autocensura, perquè ja estan notant la pressió d’algun alumne i més d’un pare o mare. Però, em vaig alegrar i molt de l’única cosa bona que ens ha portat aquestes eleccions del 28M: la desfeta de Ciutadans i la desaparició, per abandonament, d’Inés Arrimadas de la política espanyola. Dic cosa bona referint-me a la «desaparició» d’Arrimadas, perquè el fet que el seu partit no es presente a les eleccions espanyoles suposarà un avantatge més per a Feijóo.
Per a nosaltres, l’aparició de Ciutadans va suposar una de les agressions polítiques més importants des dels temps de la transició contra la nostra llengua. Uns quants «intel·lectuals» ressentits crearen el partit de Ciutadans i, com no tenien el que havien de tenir, el van deixar en mans d’unes criatures ignorants. Tota l’aportació a la política d’Inés Arrimadas i del seu amic Albert Rivera és pot resumir en una frase: «Jo sóc espanyol, espanyol…». Fixeu-vos bé i veureu que ni una ni l’altre han sabut dir res més. I, com no sabien dir res més, només podien practicar la barroeria i defensar falsedats. Si ho mirem bé, van ser uns pobres xics que la caverna mediàtica va catapultar i se’n va aprofitar fins que els van veure amortitzats, perquè, pobrets, com no sabien més, en compte de fer el que més els interessava, que era fer de frontissa, van fer el ridícul. La frontissa demana equidistància i les criatures no van voler ni saber apartar-se de la vella i fastigosa caverna de sempre. Van vindre a reforçar-la i no saberen fer el paper que, des del punt de vista espanyol, calia que feren: substituir els nacionalistes bascos i catalans que han sigut la veritable frontissa que, segons convenia, donava el govern a l’«esquerra» o la dreta sense cometes. Ara, però, ja no són els moderats nacionalistes bascos i catalans la veritable frontissa. Els que ara decanten el «tinglado» són els independentistes. Evidentment, si la dreta extrema no en fa prou amb l’extrema dreta, i, si el PSOE no en fa prou amb Sumar.
