El diumenge el València es va salvar en l’última jornada de baixar a segona divisió i, després del que hem vist, es pot considerar un èxit, perquè hi hagué moments durant la segona volta en què vaig estar convençut que el descens era pràcticament inexorable. No va ser tan agònic, però vaig recordar la darrera jornada de la lliga 1982-1983 i el famós gol de Tendillo. Jo tenia aleshores onze anys i les emocions d’aquell dia són de les que no s’obliden. Guarde fins i tot la crònica que va publicar Las Provincias en la meua col·lecció de retalls d’aquells anys.
Una lliçò que podem extraure d’aquell moment és que el descens que es va evitar de manera tan espectacular l’any 1983 acabà per produir-se tres anys més tard. Actualment, la classificació de l’equip no sembla fruit de l’atzar, sinó que respon a una situació estructural. Només una reforma estructural pot evitar que l’equip s’instal·le any rere any en eixes posicions i aleshores més tard o més aviat el descens acabarà per produir-se i veurem aleshores com eixim d’ahí.
Pot produir-se eixa transformació profunda de les estrutures del club? A hores d’ara no acaba de semblar probable. Sembla que el mateix cap de setmana que l’equip estava jugant-s’ho tot, el propietari Peter Lim estava tan content amb Cristiano Ronaldo i altres amics de farres amb glamour, i, pels nostres mals passos, qualsevol canvi depén d’eixe personatge al qual li cedírem absolutament tot el poder.
He escrit en altres ocasions que la situació del València és una herència viva, si més no viva encara, de l’exercici de destrucció massiva que van mamprendre els governs del PP per la via de robar i robar fins fer inviable allò espoliat. Això i exercicis alambinats de comptabilitat creativa, pelotassos immobiliaris i ajudetes enverinades al límit de la prevaricació. «Lim go home», però cal recordar que Peter Lim no arribà ací un dia com un fenomen meteorològic, sinó més bé com el Mister Taylor d’Augusto Monterroso, disposat a pactar amb les elits locals per endur-s’ho tot a canvi de les molles.
La setmana passada vaig dedicar-me a assenyalar algunes coses que calia recordar en el moment de la victòria electoral del PP i VOX, perquè que els partits derrotats es dediquen a proclamar als quatre vents que ells ho han fet tot bé i que la culpa és de qui vota no resulta un espectacle massa edificant, i que pot consolidar la desmobilització i la desconnexió amb la gent que hauries d’aconseguir que et tornara a votar. Això és així, crec. Però no és menys cert que ja no es tracta només de desmemòria sinó que sense anar més lluny l’agonia del València CF, o el destrellat del Nou Mestalla, són presències actuals de la desfeta passada, com també l’absència de la CAM, de Bancaixa, o del Banc de València del sistema financer valencià.
A banda, alguns ens vam preguntar si la satanització no només de l’afició del València CF sinó dels valencians i les valencianes en general arran d’una agressiva campanya de propaganda atiada des de Madrid a partir dels fets esdevinguts al partit contra el Real Madrid, tindria algun tipus de conseqüència electoral, especialment perquè els partits de dretes estaven ben calladets no fora cosa que els amos de Madrid no els perdonaren la seua interposició quan ells havien decretat la cacera del provincià. Que no dic jo que el futbol haja de ser decisiu per emetre el vot, però és que crec que no era només una qüestió de futbol sinó d’autoestima, d’acatar o no la imatge interessada i tramposa de nosaltres mateixos que se’ns ofereix des de Madrid. Doncs en qualsevol cas ja s’ha vist, que res de res. El vell regne valencià ja té un nou virrei.
Mentrestant, Compromís està implicat en una polèmica que fa molta vergonya per tractar d’aconseguir ni més ni menys que encapçalar les llistes de Sumar al País Valencià en les properes eleccions, perquè sembla que els jefes madrilenys dels qui han tret un 3,5 % de vots no ho tenen clar, que es veu que volen posar-los ells. Damunt que Compromís es resigna a ser sucursal provinciana d’una marca volàtil i madrilenya, han de barallar pel que mai de la vida haurien d’haver posat en dubte. I és una qüestió de carguitos, clar, ara que van cars, però també de representativitat i de qui és el subjecte polític.
I clar, així em passa que de vegades no tinc clar que l’oposició al virrei qüestione de veres el sistema virregnal. Més Virreinat. I aleshores res té sentit. O sí que el té. I les coses són com són, i qualsevol any ens n’anem a segona, i fa falta una dosi insensata d’esperança per no deixar-ho tot córrer i endavant.
