Entre finals del segle XIII i tot al llarg del XIV, precisament els anys en què la Corona té tots els estris per ésser considerada un Estat-Nació (tenim els Usatges des del segle XI i en el XIII afegim el Consolat de Mar, el Consell de Cent i les Cortes Catalanes), canten les gestes dels nostres reis, des de Berenguer IV (1131) fins al regnat de Pere el Cerimoniós (1387), passant del caire propagandístic al documentalista, cercant la versemblança. Aquest és el tret que ens apropa a la modernitat, la versemblança de la darrera crònica. Són el reforç polític i ideològic més rodó que podíem imaginar. D’una banda, el front iniciat per aquells dos il·luminats. Ara, l’encetat per l’aparell polític. Església i Aristocràcia fent propaganda. Uns, amb hàbits i des de càtedres; els altres, reconvertits de narradors de gestes antigues en recontadors de noves: els joglars. Tots cercant el mateix sentit: voluntat publicista i de propaganda del règim feudal teocèntric i moralista. I afegiríem que un xic egocèntric. Déu, l’èpica i la història es conjuminen a l’hora de fer una crònica.
Apareix amb les cròniques un altre tret moderníssim que volem comentar: la polifonia. És, no cal dir-ho, l’element que més apropa aquesta manera der fer missatges a allò que podríem considerar l’avantguarda de la novel.la moderna: el Tirant lo Blanc, on ja no solament es tractarà d’ésser versemblant, sinó d’ésser veritable. La primera cosa s’aconsegueix agafant-se només encara de la mà de Déu i fent-lo aparèixer qualque volta. La segona només es pot fer de la mà de la narració; fent servir el llenguatge. La diferència entre allò versemblant i allò veritable és que la ficció que sempre resulta ser el llenguatge se sustenta, en el primer cas, en la fe, i en el segon en la mentida. En realitat parlem de la mateixa cosa, però hi ha una diferència bàsica: la propaganda, la publicitat s’ha hagut de fer més subtil. El lector i l’oïdor d’aquests missatges ja no és un vassall ajupit. És el burgés que comença a aparèixer a les ciutats catalanes. Però abans que aquestes veus comencen a eixamplar-se i entre en joc la vertadera polifonia renaixentista haurem de tenir encara alguns salvadors de pàtries.
Entren en joc mestre Vicent Ferrer i Francesc Eixamenis. Sembla que després de tantes temptatives de redreçament per part d’uns i d’altres haurà d’arribar el nostre salvador. Són anys de decadència i desconcert els dels regnats de Joan I (1387) i Martí l’Humà (1410). En aquests anys de decadència, previs a la desfeta total, els oradors moralistes troben un bon auditori disposat a escoltar-los sense embulls i tragant-s’ho tot. El gironí ho intentarà proposant un retorn al món medieval gloriós. Continuàvem pensant que el passat era la nostra solució. Ens hem passat la vida recordant, malenconiosos, com era l’abans. El cas del valencià és més bèstia, en el sentit barroc de la paraula. Era allò que avui diríem un líder polític de masses, un gran propagandista del règim. Un professional de la predicació. Era un gran actor. Qualsevol espectacle actual, per gegantí que ens el vulguem imaginar, com ara unes presidencials als EE.UU., seria una miniatura comparat amb el teatre que desplegava aquest sant home. El podríem comparar a un presentador de televisió o a un columnista famós; d’aquells que poden fer caure un govern si s’entesten molt, o li poden fer veure a les masses bous on hi vaquetes. Aquest és el cas de mestre Vicent, santificat trenta-sis anys després de morir. A ell li deguem el haver-nos quedat sense rei català l’any 1412, que no és poc.
No havíem començat a caminar, tot i els adobs practicats pels innocents propagandistes del segle XIII i del XIV, i ja ens trobem orfes d’eix. Tots aquests anys aprenent a construir un espai euclidià a la nostra mesura, nostàlgics com som, i ara ens arrabassen la memòria. Els mitjans de comunicació ja funcionaven massa bé en aquells anys medievals. Fou la fama de Vicent Ferrer, i la fama no és una cosa que cau del cel, s’ha de construir i necessites una mitjans de comunicació per fer-la, la que decidí en les votacions de Casp. Es veu que aleshores ja teníem sang d’orxata. Un altre cas molt més recent podria ser l’Estatut d’Autonomia del País valencià.
I doncs, s’ensorrava, així, la possibilitat d’un eix vertical que comencés a parlar en català. Que començara a fer Història Catalana, com es començava a fer arreu d’Europa amb els primers humanistes. Quedàvem en mans d’una tradició que no es qüestionava gaires coses. El nivell de normalització i de normativització que havia assolit la llengua es mantindrà, tanmateix, tot al llarg del segle XV, gràcies a la Cancelleria Reial. Un altre exemple de mitjà de comunicació de masses. Els nostres humanistes no passaren d’ésser, així les coses, cortesans guiats per la Teologia. Destacarem, però, el dialogisme que conté l’obra Lo somni de Bernat Metge, perquè el cas d’Antoni Canals era el de resseguir les petjades dels Llull, Vilanova, Eixamenis i mestre Vicent. Destaquem precisament aquest fet perquè és una de les característiques anotades per Baxtin a l’hora de fer l’estudi sobre Rabelais. La polifonia, juntament amb el dialogisme, són dues marques importantíssimes si hem d’apropar aquesta literatura a una visió postmoderna de les coses. Dialogisme no vol dir diàleg, sinó igualtat de condicions a l’hora de parlar. No ha d’haver un «jo» que s’impose a un «tu», sinó tot un seguit de veus en estat acusatiu. I d’això nosaltres en sabem una mica. El dialogisme estudiat per Baxtin ha estat relacionat amb l’obra de Lévinas per Augusto Ponzio fins al punt de considerar-lo una comunitat de veus comunista. Certament l’estudiós italià s’allunyà de les tesis religioses del francès i recull les socialistes del rus. Però tornem al barceloní. Estem davant d’una escriptura plenament burgesa i urbana, i això vol dir voluntat d’arribar a tothom i consciència plena d’aquesta possibilitat. Els dubtes comencen a ser vox populi, i la crisi iniciada en el segle XIII, crisi de valors, mulla tots els racons.
