Dissabte passat dia 3 de juny vaig fer d’introductor, en una conferència i posterior debat, del llibre «Chile: milagro o quimera», que porta per subtítol «Significado histórico del modelo económico de la dictadura a 50 años del golpe» del professor d’economia de la Universitat Complutense de Madrid, Xabier Arrizabalo. Un acte d’aquestes característiques, en plena ressaca de les eleccions autonòmiques i municipals, requeria primer de tot una explicació sobre la seua oportunitat i quina relació o ensenyances podríem traure a casa nostra. Aquestes ratlles que segueixen són bàsicament l’argumentació que vaig donar.
Per què hem organitzat aquest acte, amb un acadèmic expert en economia, que alhora és un militant comunista i per a parlar sobre Xile, a una setmana de la desfeta electoral del govern del Botànic? Doncs precisament perquè entenem que una de les causes profundes de la desfeta electoral ha estat el menysteniment de la teoria i de les experiències històriques al nostre País i arreu del món. És cert que ara tenim una mena de superàvit de politòlegs/es, però, també que la majoria saben de tècnica política i electoral, però no tant de teoria (transformadora) i d’experiències històriques. Una de les qüestions que aborda Xabier Arrizabalo en aquest llibre és, precisament, la necessitat d’una fonamentació teòrica per a poder portar-la a la pràctica política amb capacitat transformadora i revolucionària al servei de la majoria. I això té a veure també amb diverses qüestions actuals al País Valencià.
Xabier Arrizabalo es pregunta referint-se al Xile del 73: per què hi ha un colp d’estat, triomfa i s’imposa la dictadura? I ell mateix respon: perquè no va triomfar la revolució. Nosaltres, des del País Valencià i salvant les enormes distàncies, podem preguntar-nos hui: per què hi ha hagut una desfeta electoral de l’esquerra i ha guanyat la dreta, que sempre ha estat extrema al País Valencià, i l’extrema dreta? Jo m’atrevisc a respondre: sobretot perquè no s’han implementat polítiques veritablement transformadores almenys en tres camps: el lingüístic i cultural, la manca de respostes als problemes socials dels sectors més desfavorits i empobrits (sectors precaritzats de la classe treballadora, persones nouvingudes i el jovent) amb especial menció al tema de l’habitatge, i l’oblit de l’agenda feminista (abolició de la prostitució, de la pornografia, dels ventres de lloguer i del generisme, així com la renúncia a la coeducació…).
En el llibre presentat, el seu autor ens recorda com Friedrich Hayek i Ludwig von Mises, teòrics de l’escola austríaca defensora del neoliberalisme, reivindiquen, tot justificant la dictadura de Pinochet, una «dosi òptima de feixisme» per a garantir l’èxit de les polítiques neoliberals. Al País Valencià sembla que alguns assumeixen ja com a mal menor una certa presència de feixisme per a poder fer discursos grandiloqüents, però, quan des de Decidim vam proposar als partits i als mitjans de comunicació que no s’acceptara en cap debat els feixistes, van mirar cap a un altre costat. Ara tornem a exigir que cal fer un cordó sanitari perquè el feixisme no entre en cap govern valencià on puga ser evitat.
Xabier Arrizabalo, en la seua obra, dedica un gran espai a explicar la teoria marxista del subdesenvolupament. Al País Valencià s’han dedicat un bon grapat de llibres, articles i debats sobre si Joan Fuster tenia raó o no quan explicava que el nostre país era fonamentalment agrari i subdesenvolupat. Altres autors han mirat de rebatre’l afirmant que sí que hi havia una base industrial. Arrizabalo, emprant referències de Marx, Lenin, Rosa Luxemburg, Trosky i altres autors contemporanis, deixa clar que la història no és una seqüència mecànica de fases, per les quals tota societat està condemnada a passar, sinó que amb la dominació mundial del capitalisme, el desenvolupament d’una nació històricament subdesenvolupada fa, forçosament, que es confonguen en ella les diverses fases del procés històric.
Això vol dir que el debat valencià ha estat excessivament mecanicista i, per tant, estèril, incapaç d’entendre que Fuster tenia raó i que estàvem en un país subdesenvolupat, però que això no obsta perquè els altres autors també tingueren part de raó i que al País Valencià hi haguera una relativament important presència industrial.
De fet, en un recent i molt interessant llibre del periodista Vicent Garcia Devís i l’historiador Pau Pérez Duato, El triangle de les màquines, ja ens expliquen com a l’Horta Nord, comarca on encara resta una rellevant presència agrícola, per iniciativa de capitalistes, majoritàriament europeus, als segles XVIII, XIX i principi del XX van muntar tres importantíssimes fàbriques a Vinalesa, Foios i Meliana. I, malgrat la presència d’aquestes indústries, la comarca continuava sent agrícola, tal com es reflectia, per exemple, a La barraca, la magnífica novel·la de Vicent Blasco Ibáñez, publicada per primera vegada el 1898 i que descriu aspectes de la lluita per la vida a la mateixa comarca. X. Arrizabalo ja ens explica, referint-se a Amèrica Llatina, però amb validesa universal, com l’arribada de capitals exteriors, incideixen decisivament en la constitució d’unes economies subordinades en la divisió internacional del treball.
L’autor l’encerta quan planteja que davant l’empirisme vulgar que pretén que siga suficient amb les dades d’un problema per si sol per a completar la seua explicació, resulta evident que per a contar rigorosament un fenomen a més de les dades es requereix teoria i es requereix història.
Però quin ha estat el motiu fonamental del subdesenvolupament històric del País Valencià? Xabier Arrizabalo planteja que el subdesenvolupament és una part integrant del desenvolupament desigual i combinat que és inherent al capitalisme. I, a més a més, relaciona tota una sèrie d’indicadors en els quals s’expressa la situació de subdesenvolupament: la baixa renda per càpita, la insatisfacció de les necessitats bàsiques, la baixa taxa d’estalvi, la reduïda inversió productiva, l’escassa qualificació de la majoria de la població, la debilitat de la demanda, etc.
Però, podem preguntar-nos si tots o alguns dels indicadors citats responen a la nostra situació històrica? Pense que sí. Al País Valencià la guerra de Successió i entre potències europees de 1701 al 1715, va tindre unes característiques més acusades que a altres indrets de guerra civil, i la vam perdre com a poble valencià, com ja havíem perdut la guerra de les Germanies. A més d’altres conseqüències, la monarquia hispànica, des d’aleshores, va supeditar la nostra economia als interessos de les elits oligàrquiques amb les quals compartia el domini en un moment on estava consolidant-se el domini del capitalisme arreu del món, amb la seua dinàmica global i les diverses particularitats generades pel desenvolupament desigual i combinat. Com que el capitalisme espanyol és sobretot extractiu (i supeditat a altres capitalismes de gestació endògena), la nostra economia sempre ha estat supeditada i dissenyada des de l’estat, com a garant dels interessos del capital i com a territori d’on obtenir transvasaments de rendes.
Les conseqüències concretes, que arriben fins a hui, són la discriminació estructural en les inversions, l’infrafinançament de les nostres institucions des del començament del sistema autonòmic i l’espoli fiscal permanent. Tampoc no hem d’oblidar que per tal de no tenir entrebancs ni resistències davant aquestes polítiques espoliadores, l’estat fa més de tres-cents anys que s’ha esmerçat amb total obstinació en anorrear-nos lingüísticament i culturalment amb l’objectiu d’eliminar allò que ens fa un poble diferenciat.
Aquesta espoliació i supeditació sostinguda en els temps explica una bona part de les raons del nostre subdesenvolupament històric i el fet que tant ara com en el 2015 siguem un 12% més pobres que la mitjana de l’Estat. L’espoli i l’empobriment col·lectiu, a més d’altres consideracions, ens ajuda a entendre algunes de les nostres urgències que, des del meu punt de vista i més enllà de les dinàmiques electorals, exigiria dotar-nos com més aviat millor d’un veritable front democràtic antifeixista i anticolonial en clau de País Valencià.
