Fa anys que em dedique a parlar de llibres, com a crítica literària, com a periodista, com a mestra, fent informes de lectura, com a escriptora i, sobretot, com a lectora. En parle als lectors, als professors, als amics, amb la família, i amb tot aquell que trobe llegint al parc, al tren, a la platja. No puc evitar-ho, quan veig algú llegint m’entra una gran curiositat i m’haig de fixar en la coberta fins a esbrinar què llegeix, i si no arribe a esbrinar-ho, respire fons i li ho pregunte.
No tinc clar en quina mesura col·labore, amb el que faig, a promocionar els llibres dels quals parle, ni fins a quin punt en faig, de prescriptora. Sembla que la crítica literària ha perdut força, que ja no té la dimensió ni la influència que tenia o, potser avui les ressenyens comparteixen el pastís amb molts altres: les xarxes socials, els booktrailers i els booktubers, la publicitat, els vídeos promocionals, els webs de les editorials, algun programa televisiu (pocs), les newletters… O, simplement, el que millor funciona a l’hora de promocionar un autor i la seua obra és que la gent en parle, dels seus llibres, i que te’n parle, el boca a boca de tota la vida. Que els llibreters el recomanen, que les biblioteques l’oferisquen.
Sembla mentida, però en plena era de la informació, aquesta via tradicional –asseguren molts bons lectors– és la més efectiva. I cada paraula fa lectors. Una cosa semblant, diria jo, ocorre amb les presentacions dels llibres. Tampoc ja no atrauen ni omplin tant. Probablement n’hi ha massa i no hi arribem. O potser, en cert sentit, no acaben de connectar amb lectors, encara menys amb els més joves, delerosos d’altres maneres i formats, més cridaners, sorprenents i atractius, almenys a primera vista, quan es tracta de parlar de llibres i cultura, en general… Siga com siga, i també en part per una quüestió tan elemental i òbvia com la gestió del temps, el públic de les presentacions és, com més va més, escàs i d’una mitjana d’edat elevada.
A una ciutat com Barcelona o València, molt més a la primera, cada dia es programen desenes d’actes, i no hi ha temps ni energia possible per a tot. L’oferta és tanta i tan diversa que és difícil decidir on anar, o on no anar. Es presenten deu o quinze llibres en la mateixa vesprada, a més de taules reones, debats, conferències, inauguracions, etc. Amb tants estímuls, ja em perdonareu, trobe que si les presentacions de llibres no es plantegen de manera atractiva o cridanera, els lectors, el públic, malament rai… I convindreu amb mi que als lectors també se’ls ha de seduir, se’ls ha de guanyar.
Dit això, convé recordar que les presentacions de llibres mouen moltes persones i esforços: autors, editors, traductors, crítics, periodistes, lectors, llibreters, fotògrafs, de vegades fins i tot música en directe, actors, rapsodes… Dinamitzen la vida cultural, aporten un benefici social, notablement de socialització. Són tot un un univers en moviment, «tot un món. Un món molt variat. I quasi es podria dir que en la mesura que reiteren un guió i un tipus específic de relat, un gènere literari més. No tan sols entre nosaltres: els book launch o les Bücher Präsentierungen són un fenomen molt estès i habitual».
Podríem dir que les presentacions són –com les llibreries i les editorials– un termòmetre per a mesurar el vitalisme i el batec social i humà d’una ciutat o d’un poble, amb tota una infraestructura còmplice –llibreries, cases de la cultura, cafès culturals, associacions, editorials, institucions diverses– que responen per elles i les fan possibles en un dia a dia on no és fàcil fer-se escoltar entre sorolls de tota mena. Perquè el dia a dia és abassegador, ens xucla, ens absorbeix.
Enmig d’aquest abducció rutinària, les presentacions de llibres són la continuïtat del diàleg entre autors i lectors, un diàleg que prèviament ha quedat obert en la intimitat lectora, un diàleg que continua, s’eixampla, s’amplifica i es matisa durant el moment de la presentació, quan els lectors tenen el privilegi –perquè conèixer els autors i que et dediquen el seu llibre és un privilegi– d’escoltar allò que l’escriptor o l’editor té a dir.
Ara bé, a les presentacions de llibres hom arriba, normalment, després de tot un dia de feina, de gestions i quefers professionals i quotidians, per tant, cansats. I en aquest sentit, les presentacions de llibres també amaguen un perill: el risc de convertir-se en actes pesats i anodins capaços d’avorrir el personal, en part, per falta de connexió amb el públic. Com evitar-ho? No és fàcil. La pregunta seria: com fer les presentacions de llibres per tal d’atraure el públic, d’enganxar-lo? O millor encara: com no fer una presentació de llibres per tal de no avorrir els lectors i no dissuadir-los de tornar-hi? Com fer-les més dinàmiques i lleugeres? No tinc cap resposta infal·lible ni fórmula secreta, però sí algunes idees al voltant de què podria atraure més públic. Anem a pams:
D’entrada, convindria evitar els perills de la pompositat o la cosa impostada, el to solemne, però també el perill de ser massa gent al voltant de la taula, el perill d’endogàmia, de quedar exclusivament entre amics, famíla i coneguts, la familiaritat, segons com, també pot esgotar, el perill, sobretot per part dels presentadors, de la pontificació o de les lliçons magistrals en llauna, i last but not least, el risc de la incontinència verbal, o al contrari, la rigidesa de llegir quatre ratlles i no connectar ni amb els ulls de l’auditori. I, sobretot, el perill que tot plegat semble més aviat un funeral, una mica d’humor sempre ve bé… Potser, en part per a evitar això, als Estats Units els autors llegeixen sempre fragments de la seua obra en les presentacions i molt sovint estan a soles, sense presentadors. Ací també, em consta, sovint són més els autors que decideixen anar a soles.
Amb tot, hi hauria una tipologia bastant diversificada de presentacions: on es parla no ja bé, sinó molt bé, dels autors i dels llibres presentats, aquestes són les generoses. N’hi hauria també de més austeres i d’altres, diguem-ne, amb efectes especials. N’hi ha que són bàsicament culturals i literàries, altres que són més comercials o s’inscriuen en alguna mena de campanya d’imatge política o mediàtica. És un gènere molt sofert, però tampoc no enganya.
Amb tot, les presentacions permeten un acostament en viu i en directe al text i als autors, i en aquesta mesura tenen punts en comú amb el teatre. Potser és per això que les presentacions de llibres són un ritual de civilitat i cultura que val la pena preservar i promoure. Ara bé, convé anar dotant-los d’un format més dinàmic i seductor, menys encotillat i flexible, més espontani i empàtic, siga amb una conversa, una entrevista, amb imatges, amb records i anècdotes sobre el procés de creació del llibre, amb preguntes al públic i del pùblic, amb referències a altres llibres. Tot això les fa més properes i humanes, i quan això ocorre, hi ha presentacions màgiques.
