Pense que tots nosaltres tenim la capacitat de raonar el perquè del títol de l’article, el País Valencià ha patit un colp ben dur i hem de reaccionar. El que pensàvem que mai passaria ha acabat esdevenint una realitat ben sòlida: la ultradreta és ací, i el que és pitjor, de manera democràtica.
Aquests dies posteriors a les eleccions no he pogut deixar de parar compte a un tipus de reacció que he vist prou: la de la queixa i l’insult, camins que hem d’intentar evitar incondicionalment.
El problema que hem d’assenyalar no és la ignorància de tot aquell proletariat que ha votat la dreta i l’extrema dreta, sinó per què l’esquerra no ha tingut la capacitat per acollir aquesta classe treballadora i fer-la conscient de la seua situació dins de la societat de classes, per tant, de la necessitat de lluitar contra el seu vertader enemic, la dreta, formada pel pitjor elenc burgés conservador, neoliberal i ranci.
La prova de la poca viabilitat de la crítica externa la podem veure ara mateix, amb els resultats que han tingut els partits d’esquerra, ja que la gran majoria de les campanyes electorals que hem pogut veure per la seua part han estat construïdes arran de l’oposició, el típic: «Ells fan això i nosaltres no». Realment açò està prou bé com a intent de conscienciació sobre els perills de l’extrema dreta, sempre que darrere hi haja una esquerra del poble i per al poble, combativa i que prenga un paper significatiu en el context de la lluita de classes. Ací tenim el problema.
A banda del paper que ha de prendre l’esquerra constitucional (de la qual també podríem dubtar si és la millor representació per al poble i sobretot per al proletariat), tots aquells que sí que tenim la sort de veure el perill que suposa l’extrema dreta (no cal caure en la feixistització de tot el que és conservador o neoliberal, aquest és el principi de la ignorància rebel que els fa guanyar vots), hem d’actuar.
Organitzant-nos i lluitant junts. No seré jo qui deslegitime la lluita per xarxes socials, ja que és més que obvi el gran abast que tenen, però aquest tipus de reivindicacions no són res sense els carrers, part que a molta gent se li oblida de conrear, potser des de la «comoditat» que experimenten amb l’esquerra al govern. Doncs açò, valencians, pareix que s’acaba, toca actuar, i hem de fer-ho de manera immediata.
Hem de fer autocrítica i retrospecció, ja que davant un enemic com el que se’ns planteja, tornar l’agressivitat no és l’opció correcta, malgrat ser la fàcil. Hem d’optar per la reconstrucció de les nostres xarxes, la conscienciació tant de classe com dels perills de la ultradreta i l’autocrítica de l’esquerra, especialment de la constitucional.
