Hi ha un milió llarg de valencians als quals se’ls en fot el fet d’haver pagat de les seues butxaques els 15.000 milions d’euros que el PP es va bramar durant els anys que va fer niu a la Generalitat. D’aquests 15.000 milions, uns quants van anar a parar a les carteres de pell de cocodril i el comptes bancaris ocults dels dirigents conservadors i la resta es van dilapidar en esdeveniments fastuosos que haurien estat l’enveja d’un Nicolae Ceaucescu qualsevol.
I cal dir que si ho van poder fer va ser perquè el tinglado de partit que tenien muntat funcionava tan bé com les Cinc Famílies de la Cosa Nostra de Lucky Luciano. D’aquell règim en van eixir tocats Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Rita Barberà, Rafael Blasco, Serafín Castellano, Milagrosa Martínez, Carlos Fabra, José Luis Olivas, Ricardo Costa, Pedro García i una llarga llista de confrares amb responsabilitats en les estomacades institucions valencianes. En total, es van dictar fins a 135 condemnes i es van aturar in extremis 169 imputacions a causa d’haver-se allargat durant massa temps la instrucció judicial.
Tot això de la pasta ho han explicat molt bé periodistes com Laura Ballester, Júlia Ruiz, Quico Arabí, Sergi Castillo, Rodrigo Terrasa, María Fabra, Víctor Maceda, Moisés Pérez, Adolf Beltrán i tantíssims altres. Però, ai!, des de fa ni se sap els anys que més d’un milió llarg dels valencians sembla que no són capaços de llegir ni els prospectes de les medicines. Ja ho deia el malaurat Ernest Lluch que el problema de la violenta reacció anticatalanista dels anys de la Transició era un problema de falta de lectura.
Aquests centenars de milers de valencians també es passen per l’engonal que el PP acabés convertint tant la sanitat pública com l’educació pública en un negoci dels lobbies en mans del seu entorn. Els motius són poc clars. O bé tots ells poden pagar-se una bona assegurança mèdica o una escola privada per als seus fills, o bé una bona part d’aquest personal és d’una inconsciència palmària.
A aquest milió llarg de valencians del nord, del centre i del sud, també se’ls en fot que la que serà alcaldessa de València proclame que el valencià és un defecte que té; o que el qui serà president de la Generalitat no sàpiga donar ni el bon dia en la llengua del país. Tot plegat, deuen considerar el valencià una llengua inútil, d’anar per casa, morta o a exterminar que, òbviament, no parlen ni per equivocació però que si pogueren ens la prohibirien als que la tenim per nostra i nostrada.
A una part molt important d’aquest milió li la bufa també que el candidat de Vox que determinarà la governabilitat del País Valencià fos condemnat per violència masclista. Es diu Carlos Flores Juberías, va militar en Falange, i el jutge el va sentenciar a un any de presó «per violència psicològica habitual» contra la seua exdona i per 21 faltes de coaccions, injúries i vexacions. Són els mateixos que s’engulen les mentiroles de Vox, que aplaudeixen els discursos xenòfobs, que entre passar la vesprada amb Zweig o Estellés prefereixen anar a disparar contra els ànecs.
Hi ha un milió llarg de valencians que aquestes eleccions no han pensat ni una dècima de segon en la corrupció, en els desgavells, la burrera elevada a categoria política o la manipulació estúpida a què han volgut sotmetre’ns els de l’escola de bufadors de merda d’Ana Rosa Quintana. Com no han pensat tampoc en el país i els beneficis d’unes polítiques progressistes després de dues dècades de misèria, nepotisme, corrupció.
La majoria d’aquest milió llarg de valencians ni tan sols han votat contra Ximo Puig. Ho han fet contra una ETA que no existeix des d’octubre del 2011, contra la persecució del castellà en escoles, perruqueries canines i supermercats, contra la invasió invisible dels fidels de Mahomet, la proliferació sobtada de violadors i pederastes contra els bascos i els catalans, contra la mòmia de Lenin i a favor de la Geperuda, l’emèrit, el seu fill i Lina Morgan, la caça dels tords amb parany i la resurrecció de Paquirri.
En definitiva, han votat seguint el guió dictat per uns bojos com Ayuso i Abascal i executat per un mediocre Feijoo. És el guió, el relat de l’Espanya carpetovetònica, reaccionària, cínica, nihilista esbombat per terra, mar i aire per uns mitjans de comunicació d’una indigència intel·lectual com no es coneix en tot Europa.
Escrivia Joan Fuster en Nosaltres els valencians, «(...) Al costat de la ‘insurgència’, el ‘sucursalisme’. La contradicció sembla finalment engalzada, i funciona com la cosa més lògica del món. I la mentalitat de sucursal donarà el to -el baix to- de la vida valenciana dels últims temps. En l’ordre de la cultura, els seus resultats han estat depriments i, sovint, còmics; en el de la política, tèrbols i enervadors». Les coses no han canviat massa pel que es veu des de 1962.
Si els humanoides de les extremes dretes totes s’instal·len d’ací a dos mesos a la Moncloa Mazón, Juberías i tutti quanti, l’entrada del país en la trituradora reaccionària serà imminent, sense aturador.
Sabem com i quan començarà aquesta nova etapa de la història del País Valencià. I sabem també com acabarà. Paciència. Hi ha uns quants milions de valencians als quals no se’nsen fot res. Caldrà, doncs, continuar persistint, articulant, construint.