Últimament estic llegint molts versos. De tant en tant, per a desintoxicar-me literàriament i vitalment, torne a la poesia, perquè, a diferència dels altres gèneres, la poesia em proporciona un contacte directe amb el que hi ha de primigeni i inalterable en la llengua. Un poc com qui torna a aquella font de la muntanya, on l’aigua corre pura, on el llenguatge ens banya les mans i ens calma la set en el que té d’emanació proverbial d’un subsòl cavernós i profund.
Els poetes tenen una responsabilitat molt gran. Ho han de fer bé, perquè manegen un material més preciós que l’or i més perfecte que els diamants. Per això un mal poeta és una maledicció bíblica. Un novel·lista pot fallar en algunes pàgines i no passa res: el conjunt pot salvar-lo. Un dramaturg es pot permetre el luxe d’una mala escena. Però un poeta només té deu, quinze, vint versos on s’ho juga tot. L’alquímia ha de funcionar de seguida, ha d’escollir òptimament els mots: la distància curta en revelarà de seguida els defectes. És en la poesia on el sentit últim d’una llengua pren cos. És en la poesia on una llengua petita troba refugi i salvaguarda definitiva.
Vaig començar amb La casa sota la lluna (Pagès editors), l’antologia de dos dècades de lirisme intens de Maria Josep Escrivà. Escrivà ja no ha de demostrar res: la seua és una veu sàviament madura, que ha recollit els premis imprescindibles. Només aquell que sap que «l’únic lloc on mai no és tard és el poema» pot aplegar un conjunt de versos tan esplèndids com els d’aquesta antologia. En quasi totes les seues pàgines el meu llapis ha deixat marques, perquè la capacitat apodíctica d’Escrivà és remarcable. «La paraula és una treva,/ una treva de llum, de nit a nit,/ definitiva». És així com la seua poesia il·lumina.
Després he mamprés Jazz (Proa), el nou poemari d’Àngels Gregori. Com Escrivà, Gregori també ha assolit el seu lloc al Parnàs. Anys després de New York, Nabokov & bicicletes, l’autora retorna al lloc del crim, i ho fa endinsant-se en el propi arbre genealògic per rememorar empremtes profundes:
«New York és el pare del meu avi arribat a Ellis Island
En un vaixell des del port de Normandia»
Diu Gregori que «saber orientar-se per una ciutat és fàcil; el que és difícil és perdre-s’hi». Però no és viatja mai a una ciutat o a un país, sinó que es viatja a un somni, a una música, a una literatura i a cinquanta mil films (això ja em va passar a mi en Història d’Amèrica, que és la crònica onírica d’un viatge real). Per això Àngels Gregori s’hi topeta amb «els poetes salmó i els poetes tonyina». Emily Dickinson és dels primers (nada contra corrent), Walt Whitman dels segons (es propulsen amb una energia inesgotable). A tots ells els convoca Jazz, amb la seua melodia vigorosa, improvisada i fugissera.
El crit (Onada), de Susanna Lliberós, exorcitza les possibilitats medicinals de la literatura. Després de passar una època difícil en el terreny personal i de la salut, Lliberós observa el seu cos i fa balanç:
«Una cicatriu més una cicatriu fan tres cicatrius
I aquesta, la invisible tercera, és també la insofrible
Que sagna sense treva i esquerda la femella»
La femella esquerdada, la poetessa que sap que «saber estar trist és una fortalesa» (Joan Margarit) posa en consonància el cos i la ment, els sincronitza per al lector, i és així com els versos abandonen la prestidigitació i entren en la potencialitat lenitiva.
He deixat per al final Euforia (Tusquets), de Carlos Marzal, el seu retorn a la poesia després de més d’una dècada de silenci líric. De Marzal només sabria dir que és una llàstima que no escriga en el nostre idioma: hi aportaria una poètica enèrgica i assaonada, una veu inconfusible i un grapat de composicions escrites en estat de gràcia.
La precisió quirúrgica de Marzal és tal que em fa pensar que no fa en realitat poesia, sinó una varietat de la microcirurgia. L’home que escriu «Qué absurdo de la edad:/ ir a cumplir 60/ sin dejar de tener aún 18» té la intuïció correcta. I després rebla: «Todo lo que no sea vivir es una ofensa».
Un home que s’estima la vida així és conscient que tot ens ve mogut pel desig, eixe «animale che mi porto dentro» (Franco Battiato) sense el qual la carcassa anatòmica col·lapsaria i s’ensorraria:
«Si puedes calcular su trayectoria,
Si no te contradice, si es prudente,
Si alcanzas a creer que discrimina,
Podrá ser cualquier cosa,
Incluso útil.
Con tal de que no pienses que es deseo».
Sí, l’animal interior és el que ens impulsa a la poesia (no té altre idioma conegut) i desxifrar-lo és l’unica tasca realment important que tenim. Per això la majoria de les persones alberguen la fera sense entendre-la ni atrevir-se a auscultar-la. I fan bé, és clar.
