El segle XXI començà amb el pitjor dels atemptats de tota la història de la humanitat. Al Qaeda colpejà ben fort en la ciutat-món de Nova York. Tothom recorda on estava aquell 11 de setembre de l’any 2001. Tothom recorda les imatges del World Trade Center convertir-se en ferralla i pols en qüestió de segons. Tothom recorda el criminal de guerra i president dels Estats Units, George Bush fill, assegut en una xicoteta cadira en una escola infantil mentre escoltava indiferent la lectura de l’alumnat. Tothom recorda quina fou la seua reacció quan un dels seus assessors se li apropà a l’orella i li digué que el país més poderós del món estava essent atacat. Tothom recorda quin fou el seu discurs arran d’aquell tràgic succés i quina guerra començà: la guerra contra el terrorisme islàmic. Tothom sap quin país envaí. Tothom sap que no hi havia armes de destrucció massiva. Tothom sap que moriren milers de civils. Tothom sap que aquella Guerra d’Iraq i de l’Afganistan no portà la democràcia al país, sinó la radicalització de postures. Tothom sap qui patí les conseqüències directes: persones innocents que immediatament començaren un llarg exili per assegurar les seues vides.
Amb aquest panorama, els conflictes s’intensificaren en alguns països africans com Líbia, Somàlia i Sudan, i també al Pròxim Orient, amb exemples com el Iemen i Síria, dos països destruïts per les guerres civils. A poc a poc, nombrosos refugiats que fugien desesperadament dels conflictes locals i immigrants que buscaven millors aspiracions en la vida, començaren a aparèixer de forma massiva a les portes d’Europa. Per mar travessant el Mediterrani. Per terra en la frontera natural del riu Maritsa que separa Turquia, Grècia i Bulgària. La Unió Europa, mentrestant, mirava de reüll la situació. Cert és que intervingué en algunes operacions de salvament de persones en el mar, com l’Operació Mare Nostrum per a salvar un naufragi que costà la vida a més de 350 persones. Tot i això, en general, la mirada passiva de les institucions europees no deixà de ser una constant i foren alguns països, com Alemanya, els que acceptaren, sobretot a partir de l’any 2015, acollir immigrants.
Així les coses, l’arribada de persones procedents de zones conflictives i potencialment perilloses per a la supervivència humana, no passà per alt ni per a l’extrema dreta clàssica ni la nova. I ací cal aturar-se per diferenciar-la. L’extrema dreta tradicional és essencialment antidemocràtica, no creu en el principi de la sobirania popular i té un clar passat feixista. Per altra banda, la nova extrema dreta no té cap problema en participar del joc polític de la democràcia, encara que hi tinga reticència. A més a més, se li adhereix un component populista, racista, xenòfob, lgtbifòbic i, per descomptat, negacionista. En definitiva, la tendència és crear un enemic comú. Una vegada té això, passa a l’acció política.
Dos exemples ens ho poden demostrar. A partir de l’any 2012 l’auge del Front Nacional de la família Le Pen era evident, i això quedà patent quan passà a la segona volta de les eleccions presidencials franceses en l’any 2017. L’altre exemple paradigmàtic fou a partir del 2015, quan la Unió Democràtica de Centre de Suïssa, que en el seu programa electoral tenia com a consignes no entrar en l’OTAN, no rebaixar-se davant les pressions de la UE, no als subsidis a les famílies més necessitades o no apujar els impostos, guanyà les eleccions federals amb quasi un 30% dels vots.
Començaven a observar-se no pocs símptomes que s’encetava a Europa una onada de negacionistes difícil d’aturar.
