Mires la premsa, les xarxes socials o els teus grups de whatsapp, i veus com, exceptuant els partits polítics perdedors –que callen mentre elaboren el seu discurs oficial, després de la digestió preceptiva-, molts ens precipitem a fer una anàlisi casolana del que ha pogut passar perquè en una societat relativament benestant, amb uns bons indicadors econòmics i socials post pandèmics, la propaganda de la dreta en l’oposició haja calat tan fort.
Ens fem creus quan llegim com, en barris humils i barris benestants, el vot és el mateix. I és que, tal volta, ens hem cregut que sí, que tots som iguals i que viure de la renda d’inclusió és només transitori, ja que a tots ens espera un manà que caurà del cel en forma de bens i treball quan es reactive la urbanització de les platges i ens arriben turistes en manades, estacionalment, això sí. I, qui sap si, servint-los, potser ens donen un bon sou. A més, no pagarem a penes impostos. Xauxa! Però no importa d’on eixiran els diners, diuen que tindrem hospitals i escoles magnífiques, i edificis monumentals que es construiran per empresaris afins. També comptarem amb els millors professionals que, ja sabeu, no cal que ens eduquen o atenguen en la llengua dels iaios, que ha passat o està a punt de passar a millor vida. Al poble i en família encara la usem, tenim eixa mania, però als llocs «importants»…
No vull tirar de ironia. Ans al contrari, tot això que enumeràvem, eixa creença en la redempció paternal de la dreta, és un destil·lat extret de moltes converses sentides als mercats, als bars, als autobusos… La pura realitat dels carrers. Un discurs que ha calat fondo. Hi ha una cosa ben certa: el vot ens iguala a tots. Tant val el vot d’un analista polític, com el d’una intel·lectual feminista, una dona aturada o el d’un perruquer o un taxista. Criticar els votants per una elecció que no és la teua, a més de poc elegant, és poc sensat.
A propòsit del tòpic sobre el dretanisme dels taxistes, tan usat entre els opinadors, vos contaré una conversa que vaig tindre amb un taxista. La ràdio sonava de fons en el cotxe, un locutor deia no sé què sobre l’eutanàsia. El taxista, un home jovial d’uns cinquanta anys, en sentir-lo es va declarar de dretes, votant de Vox, però defensor de l’eutanàsia activa, si era ell el malalt terminal. Com és això, molt de dretes no seràs, li vaig comentar. Però ell, ja ficat en farina, em va dir que no tenia cap problema tampoc amb els matrimonis homosexuals. «Viu i deixa viure!». I també em vaig assabentar que les seues filles havien cursat la primària i la secundària en la línia en valencià. «No em sembles tant de dretes, la veritat», li vaig dir. «És que… Espanya que no me la toquen», respongué. El trajecte havia acabat, però aquella conversa em va donar molt a pensar. Espanya, una reducció abstracta, sembla ser el paraigües on caben totes les prebendes dels poderosos, o de qui es vol semblar a ells.
Les posicions ideològiques, pel que fa a les formes de vida de cadascú, no són tan importants entre la dreta com el seu discurs oficial ens pot fer creure. Basta posar algun/a dirigent integrista catòlic en les llistes, per acontentar una part, mínima, de la parròquia. Al votant, tant li fa. Segur que assistirem, i no massa tard, a una boda entre homosexuals dirigents de Vox. Per què no? De fet, molts dels seus dirigents prediquen els valors de la família tradicional però no els exerceixen en la pràctica. Aleshores, què ens estan venent? Molt més important és el seu discurs, al meu parer, contra els immigrants, contra els subvencionats –molts d’ells votants propis- o contra l’igualitarisme feminista. I, també, estan en contra de la suposada imposició de llengües que no coneixen o no dominen. Interpel·len així la nostra irracionalitat, la por a perdre llocs de treball, beques, o un rol masculí dominant, o la comoditat de parlar una exclusiva llengua. Capten vots. Tot per arribar a posicions de poder, de gestió de pressuposts, que és del que es tracta.
Però com? Vendre fum no és barat. Cal tindre un exèrcit d’emissors de propaganda ben engreixat, i el tenen. M’estalvie fer-ne cap relació. En la ment dels lectors, n’estic segura, estan els comptes i firmes fantasmes que pul·lulen per internet, o els poderosos mitjans de comunicació afins.
I des del costat perdedor es tiren les culpes els uns als altres… Aficionats?
