És de veres que se li poden posar matisos a la victòria de la dreta en les eleccions de diumenge, però no és menys cert que aquesta victòria s’ha produït, que amb ella entra Vox al govern de la Generalitat, un partit que entre altres coses vol carregar-se la mateixa autonomia, i que tots i totes patirem les seues polítiques. Per això, buscar consol i arguments que mostren que no ha sigut per a tant no sembla massa oportú.
És de veres també que, malgrat la desfeta, el valencianisme sembla una força consolidada a l’espai polític valencià, i sabem bé que això no ha sigut sempre així, i no ho va ser en altres desfetes passades de l’esquerra.
Tot això és de veres. Però també ho és que jo, diumenge a la nit i dilluns de matí, tenia una sensació semblant a quan en 1991 Rita Barberà va guanyar les seues primeres eleccions i tots estàvem incrèduls. Pensàvem que això era una anomalia, que el País Valencià era d’esquerres i tot això i allò, i el que va passar van ser vint-i-quatre anys a la ciutat i vint a la Generalitat.
Potser d’ací a quatre anys l’esquerra recupere el govern. Això pot passar. Però també pot passar el contrari. I per això el que caldrà fer és prendre bona nota i tractar d’esbrinar què s’ha fet malament, particularment en aquests quatre anys darrers, i quines errades seria necessari no tornar a cometre.
Hui, voldria tindre un primer record per a qui fora que tinguera la idea d’esborrar el llegat de Mónica Oltra, víctima de lawfare per acometre polítiques transformadores, per a aquells a qui els costava pronunciar el seu nom i reivindicar la seua política. Com ja vaig escriure, semblaven hereus eufòrics per haver rebut l’herència abans del que esperaven. Doncs ara no tenen res. La seua ingratitud no ha tingut premi. L’herència se’ls ha esvanit entre les mans. Ara hauran de treballar de valent si volen guanyar qualsevol cosa sense heretar-la.
També vul recordar els que treien pit amb supèrbia per campanyetes xupiguais en castellà. Els equivocats érem la resta, uns boomers anacrònics i demés. També, als qui l’endemà de tocar carguito marcaren distàncies públiques amb la gent que els havia dut fins ahí, als que evitaven fins i tot aparéixer en fotos amb gent la companyia de la qual els podia donar una imatge massa «radical». Quan les teues sofisticades estratègies consisteixen a desperfilar-te, a oblidar com has arribat on has arribat, poden passar aquestes coses, que una part de la teua gent es quede a casa, i que eixos pels quals t’has desperfilat no arriben mai.
Vull recordar també que els trens de rodalia no és que funcionen igual de malament que fa vuit anys, és que funcionen pitjor. Clar que amb el PP no milloraran les coses, però no culpe la gent que no acabava de veure que una il·lusòria millora del servei fos un motiu per continuar votant l’esquerra, PSOE inclòs.
Un record també particularment per a la gent de la ciutat de València que no volia eixir de la seua bambolla xaxi, que van menystindre problemes com els de la gentrificació i la turistificació que expulsa veïns i veïnes del centre i de la ciutat, que t’acusava poc menys que de tonto útil de Vox si assenyalaves l’existència de greus problemes, alguns creixents. Un record especial per als regidors i regidores que es feren aquelles fotos provincianes de la vergonya en la gala de lliurament dels premis Goya. La seua escenificació de nova oligarquia local hipster sembla que no ha acabat massa bé.
I, clar, un sagna per on sagna, i per això recorda el que recorda, però no vull deixar-me fora tampoc als i les mestres del ganivet de Podemos, als i les oportunistes que van pujar al carro del centralisme i de les purgues exportades en cercles concèntrics des de Madrid per poder llevar-se d’enmig a qualsevol persona que tingués una mica d’arrelament en el territori o una mica de solidesa en el seu projecte polític. L’última, que apague la llum, amb la satisfacció, això sí, d’haver guanyat la darrera temporada de Jocs de trons i regnar sobre les runes. Un fort aplaudiment per Pilar Lima. Plasplasplàs.
Ara és moment de llepar-se les ferides i de fer un pensament. I de replantejar-se també la relació amb marques avariades madrilenyes en properes eleccions, més properes encara després de l’avançament de les generals anunciat per Pedro Sánchez. I també de pegar-li una llegideta a Valencianisme líquid, l’assaig d’Antoni Rubio. Però el que cal no fer és resignar-se. Supose que alguna de les persones arribades des de 2015 a l’olor del carguito no tardaran a abandonar el vaixell. Honestament, crec que eixe és el menor dels problemes. De fet, pot ser fins i tot positiu. Ara el que cal és tornar a relligar amb la societat civil, llevar-se de damunt tots els tics de partits de quadres adquirits durant vuit anys i xafar carrer. I tornar a somniar un altre país possible, i fer-ho amb ambició i amb valentia. Que la lluita continua i que en algun moment caldrà tractar de fer tot el que queda per fer per veure si és possible. Que no siga per no intentar-ho.
