La història es repeteix. Primer com a tragèdia, després com a farsa. I, al remat, els paral·lelismes són tan clars que és quasi impossible no fer-los. Carlos Mazón, Zaplana 2.0, governarà la Generalitat i María José Catalá, Rita 2.0, governarà l’Ajuntament de València. Així mateix, totes les grans institucions del país passaran també a mans de la dreta: les diputacions i les set alcaldies de més habitants. La institució valenciana més important i de més pressupost que encara governarà l’esquerra serà l’Ajuntament de Gandia, la huitena ciutat més poblada. Les set primeres passaran o es mantindran a les mans de la dreta: València, Alacant, Elx, Castelló de la Plana, Torrent, Torrevella i Oriola. La institució de més importància que quedarà en mans del valencianisme amb una certa seguretat i sense necessitat de pactes de rotació (com podria ser el cas de Manises i Llíria) serà l’Ajuntament d’Altea, el cinquanta-cinqué municipi més poblat, amb un poc més de vint-i-tres mil habitants, en què Compromís ha aconseguit incrementar en un regidor més el seu lideratge. Ho constate per a establir la nova referència d’on s’han desplaçat els punts cardinals, no per a menysprear res.
La frase «tornem a la trinxera» se sent ací i allà. Tanmateix, és possible que hàgem de buscar ací les causes d’aquest daltabaix: no hauríem d’haver-la abandonat mai. Si es vol mantindre la tensió i el contacte amb el cos electoral des de l’esquerra i des del valencianisme, des d’una perspectiva contrahegemònica i transformadora, cal tindre un peu a cada vora del riu. Aquests huit d’anys de Govern del Botànic no només han sigut molt més efímers del que ens hauria agradat, sinó que han suposat una institucionalització del valencianisme de Compromís, que ha menystingut el contacte amb els moviments socials que li eren més afins o propers. Hi ha una lliçó política bàsica que la dreta i els partits del sistema no obliden mai: cal governar, en primer lloc, per a la teua militància i el teu electorat. Una vegada que ja tens aquest espai solidificat, ja et pots plantejar posar en marxa aquella expressió tan rebregada que mana «ampliar la base». No es pot eixir a buscar suports fora del teu perímetre si primer has decebut a qui te’l custodiava. Llavors no amplies la base. Com a molt, aspires a canviar-la per una altra.
Doncs bé, arribats ací, ja hem plorat prou. Si no es pot negar de cap de les maneres que el colp ha sigut dur, menys encara s’hi val a badar. D’aquests resultats electorals, i encara que siga veure mig buit un got amb un parell de gotes, encara es poden traure lliçons positives i optimistes. Si la història es repeteix, mirem també vint anys enrere, quan la nit electoral no estava pendent de si Podemos passaria el llindar del cinc per cent, sinó si qui ho faria seria el Bloc Nacionalista Valencià. Si llavors ens hagueren dit que, dues dècades més tard, estaríem ofegant les penes en alcohol perquè hem aconseguit un resultat que representa la meitat dels suports que té el PSOE a les Corts o que en ens mantenim per davant a la ciutat de València, i tot això després d’haver governat les dues institucions durant dues legislatures, haguérem pres per boig qui ens haguera vingut amb una tal notícia. Ja no estem millor que mai, però sí que estem millor que fa vint anys. Si no és un consol estèril, demostrem-ho.
No és poca cosa. La pregunta clau que ens hem de fer ara és si hem consolidat un espai electoral i de representació institucional valencianista. El relleu de Mónica Oltra per Joan Baldoví suposava un primer repte que sembla que ha estat superat amb una certa calma. Aquest que haurem d’encarar ara, el dur retorn al gèlid hivern de l’oposició a tot arreu, serà encara més exigent. Tanmateix, si n’eixim sans i estalvis, potser podrem aprofitar alguna de les pedres que ara no són més que peltret per tal que siga la primera pedra d’un retorn al govern del país i de les seues institucions més importants, en 2027 o en 2031 o abans i tot, si tenim en compte que els cicles electorals ja hem vist que se succeeixen a una velocitat de vertigen.
Compromís i el valencianisme han perdut una oportunitat de transformar més i més profundament el país durant les dues legislatures que ha estat al govern de les principals institucions valencianes. Ara bé, a canvi, hem tret que en una gran quantitat de municipis de tot arreu del país Compromís és una referència ineludible: hi està representat, forma part de l’ecosistema polític. És un capital humà valuosíssim que cal aprofitar. I així és com es fa país. Si som ecologistes sincers, entendrem que no hi ha dreceres, sinó que el creixement ha de ser sostenible.
La pròxima etapa serà la de les eleccions estatals que guanyarà també la dreta, ara ja amb pocs dubtes. I també amb pocs dubtes, una etapa que Compromís recorrerà de la mà de la plataforma de Yolanda Díaz, dins del pacte al qual arribarà l’esquerra espanyola i que integrarà també Podemos, que ara cotitza a la baixa (qui es pot sorprendre d’aquests resultats si es té en compte que el gran debat de fa un mes, a les portes de la campanya electoral, era en quina part de l’esquena de quina facció corresponent de l’esquerra espanyola tenia clavat el punyal?). A parer meu, aquests resultats ens marquen un altre camí: el de consolidar un espai valencianista propi, que no depenga de les aliances conjunturals que es facen amb l’esquerra espanyola, sinó que n’estiga al marge. Un camí que hauria d’haver aprés dels errors del passat. Sempre hi ha temps per a rectificar.
Perquè, si es vol guanyar en política, tan important com aspirar a trencar el sostre és solidificar un terra sòlid. Podemos va créixer com l’escuma, a lloms de la seua hipòtesi populista i al caliu de l’estima dels mitjans de comunicació; i, tan prompte com va vindre, sembla que ara s’esvaeix. Si es mira el mapa dels resultats municipals a l’estat, al remat, els colors continuen sent els mateixos; i sense la capil·larització amb el territori i la gent, no es pot més que aspirar a dependre d’uns peus de fang.
La recepta màgica del Compromís que tant va il·lusionar entre 2011 i 2015 va ser eixa: una base territorial sòlida amb uns lideratges que connectaven amb el signe dels temps i tenien una brillantor mediàtica inèdita. Creguem-nos-ho. I continuem a la trinxera; no que hi tornem. Perquè ara el que sí que tocarà tornar a cosir seran les complicitats amb tants espais i moviments socials que s’han abandonat o s’han sentit abandonats. Ja hem vist que es tracta d’una tasca imprescindible. Mans en farina, doncs.