Vosté pot llegir el diari del dia. Mirar la tele o escoltar la ràdio. Aquests temps, especialment aquests, perquè estem en període electoral, vosté, siga del cantó que siga, tinga unes preferències o unes altres en matèria política o li agrade la pesquera i mirar el mar o eixir per caragols quan plou, aquests dies es veurà sotmés a una incessant allau de promeses.
Les promeses, ja ho sabem, es fan quan es desitja predir el futur.
I hi ha una classe de persones a les quals construir-lo els sembla cosa fàcil. O en tot cas ho fan veure.
No hi ha pàgina de diari ni proposta electoral que no dedique un temps enorme a prometre. S’ha arribat un punt en què sembla que el futur és una cosa modelable a gust de qui més diga. I que ho faça amb lletres més grans o un crit més prometedor i engrescat.
Si els polítics tenen ara, segons les enquestes serioses, un descrèdit considerable, no és per un designi dels déus ni per una constant històrica o maledicció bíblica. Resulta tot simplement com una conseqüència de les seues paraules.
Perquè la pregunta és: on porta tot açò?
Els antics romans, savis, espavilats, poderosos i clarividents, que en van veure de tots els colors, arribaren a escriure aquestes paraules tan assenyades. I que precisament ara tenen tot l’encert del món per desxifrar alguna cosa més enllà del que la indiscreta colla política proclama.
Entre ells, un tal Marcial, Marc, Valeri Marcial per més senyes, va escriure aquest epigrama que copie a continuació. Diu així: Decipies alios… i, continua en traducció, enganyaràs els altres amb les teues paraules i el rostre amable, però per mi seràs ja sempre un conegut mentider, així que deixa de dir-me poble.
La veritat és que cal molta paciència i ser una persona molt ingènua per creure’s tota l’allau de promeses que ens fan. Tota la caterva de gent llançada a l’espai públic per prometre taronges de la Xina i plantes d’amoníac o habitatges a tutti plen, hauria de considerar la població com una massa adulta i coneixedora, i experimentadora fins i tot, del desengany i la mentida que han suposat sempre les paraules dels polítics en campanya.
Diuen tant i fan tan poc respecte als anuncis que llancen que, de manera inexorable, han perdut el prestigi. Però el mal no és només eixe, sinó que, amb la seua xerrameca subverteixen les paraules. I per acumulació acaben pervertint el discurs social.
No n’hi ha prou que anuncis de tota mena ens donen felicitat i alegria, que als mítings es facen promeses que incrementen el benestar… El que la gent vol és més simple.
Paraules elementals i pures. Que parlen de la vida diària i entren a debatre amb el públic. Que accepten el diàleg i no parlar des de la trona. I que si han de mantenir un discurs per força, que siguen honests i reconeguen errors propis.
Pot parèixer utopia, però no estaria malament que els oradors o aquells que debaten, en lloc de tirar-se les paraules com fletxes, acceptaren preguntes. I foren sincers reconeixent el que podran fer i el que no, exposant-hi les dificultats. La gent no som imbècils.
En general l’electorat té ara un nivell similar als que parlen. Només cal voluntat i no fer promeses vàcues.
