Governar en coalició no és fàcil. No cal anar-se’n a Itàlia, on els gabinets multipartit han sigut la norma des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per a concloure que l’estabilitat i la coherència són el taló d’Aquil·les dels gabinets formats per ministres de diferents forces polítiques.
A l’Estat espanyol hi ha hagut exemples de tota mena. A Andalusia i a Euskadi van funcionar relativament bé governs de coalició. Més dificultats van patir els tripartits de Catalunya o el bipartit gallec d’esquerres, un parèntesi enmig de dècades d’hegemonia del PP de Fraga i Feijóo.
Abans de 2015, al País Valencià també en teníem un precedent: el Pacte del Pollastre de 1995 entre el PP de Zaplana i la UV de Lizondo. Caldria recordar, i més encara en aquestes dates, que allò va acabar amb la compra massiva de càrrecs unionistes per part d’un Zaplana que, després d’accedir amb el mateix procediment mercantil a l’alcaldia de Benidorm, es projectava cap a la majoria absoluta a costa dels seus socis.
Els mètodes zaplanistes van crear escola. Només cal observar com el seu deixeble més avantatjat, Carlos Mazón, ha operat amb alguns càrrecs conspicus de Ciudadanos. Una absorció preelectoral que, no ho dubten, s’estendria a Vox en el cas que Mazón disposara del DOGV per a fer i desfer amb els diners de les valencianes i els valencians.
No cal ser vident per a predir-ho, perquè ja està ocorrent. I això no significa utilitzar la por a un govern de coalició entre la dreta i l’extrema dreta, amb els pins parentals, les retallades socials, el batec fetal i la fi de la memòria democràtica. La por més immediata vindria per la pèrdua de reputació del País Valencià, que tant ha costat de restablir.
Un pacte de les dretes es farà sempre en funció d’una correlació d’interessos d’una minoria privilegiada a la recerca de més privilegis.
Enfront, el Pacte del Botànic representa els interessos i els anhels de la majoria, una eina de transformació amb més o menys capacitat segons la correlació de forces que el conformen.
El primer Botànic va posar-hi els fonaments. EUPV no hi estava present, però, difícilment es podria haver concebut el canvi sense la seua presència en totes les lluites contra la depredació política, econòmica, cultural i territorial de la dreta.
El famós «mil, dos mil, tres mil...» es va convertir en la simfonia de dècades de corrupció, però, van ser les nostres investigacions i les denúncies que vam dur a terme en els mesos previs a les eleccions de 2015 les que portaren els protagonistes davant dels tribunals, per on encara estan desfilant.
Quatre anys després vam entrar al govern del Botànic II amb Podem. Des d’aleshores, les nostre polítiques d’habitatge, memòria, participació, cooperació i transparència són espills on es miren la resta de comunitats autònomes amb governs progressistes. Fins i tot, el govern d’Espanya les assenyala com a referents.
Però, més enllà de la gestió concreta i l’aprofundiment en mesures que afavoreixen els més vulnerables, els exclosos i els oblidats tradicionalment per la política, és el mateix pacte, la seua pervivència i la seua projecció cap al futur el que té valor.
Perquè el Botànic va ser un precedent d’allò que semblava impossible en la política espanyola: que un govern de coalició d’esquerres poguera funcionar i portar a terme polítiques transformadores. Algú, fins i tot, va adornar-se que podria dormir tranquil, tot i que, per a això, va caldre repetir les eleccions.
Al País Valencià fa temps que dormim tranquil·les. Perquè la tranquil·litat la donen la lleialtat, el diàleg, l’honradesa i el treball constant en la millora de les condicions de vida de la ciutadania i de la dignitat d’un país que no sent vergonya de tindre les seues víctimes del feixisme en fosses comunes ni els seus governants en la banqueta dels acusats.
El Botànic ja s’ha convertit, a hores d’ara, en un patrimoni polític de les valencianes i els valencians; com el jardí que va donar-li nom i que es va poder preservar gràcies a la lluita ciutadana de molts anys davant d’una aclaparadora pressió immobiliària.
El pacte del Botànic, com el jardí, és un patrimoni viu, en evolució, que arrecera l’esperança de milions de persones que el proper diumenge el conformaran novament amb el seu vot.
Cada vot serà, doncs, un grapat de terra o una arrel més d’un govern que serà nou i, alhora, continuació d’un projecte contrastat, fiable i que està ajudant a fer un País Valencià millor.
I no cal dir que la presència d’Unides Podem-Esquerra Unida (UP-EUPV) és imprescindible per a consolidar aquesta majoria de progrés. Dir que sense UP-EUPV no hi ha Botànic III no és un eslògan de campanya. És un fet.
A més, un vot per a la nostra coalició té un valor afegit: com més força tinguem, més extensa serà la garantia perquè els pactes de legislatura es complisquen, les lleis s’apliquen en profunditat i res no es deixe per a l’endemà.