Cada vegada més, el dia a dia es resumeix o depèn d’un clic, de molts clics. Comprem amb un clic, transferim diners i paguem deutes amb un clic, ens comuniquem amb els altres a través d’un clic, gestionem factures, matrícules, inscripcions, certificats, cites prèvies i totes les sol·licituds inacabables, tot, amb un clic. Fins i tot quan enviem un original a un premi literari –cada vegada menys premis demanen els originals en paper, gran error!– ho fem mitjançant un clic. I quan formem part d’un jurat literari, dibuixem un riu de clics per a inscriure’ns en una plataforma on accedim als originals en format pdf, possibles futurs llibres guanyadors, per tal de puntuar-los amb un clic, un clic que deixa estrelles o ticks, one point, two points, three points, i seguim per a bingo... En fi... Ni la literatura se’n salva!
Pesat, esquerp i avorrit el tema. Ja veieu, el clic i el pdf s’han tornat els protagonistes de la festa i hi tenen entrada franca, tothom els pot descarregar, obrir, llegir, imprimir, el pots signar digitalment, omplir, decorar, en fi, donen per a molt els pdf!
Escric totes aquestes «bajanades» perquè quasi sense adonar-nos-en en els darrers anys ens hem convertit en gestors i administradors de la nostra vida privada, familiar, de la nostra presència pública i, segons com i qui, també de la nostra vida sentimental i sexual, a través d’un clic.
Cert és, perquè tot s’ha de reconèixer, que aquest clic ens salva sovint de fer molts viatges estèrils, «vuelva usted mañana», «ara mateix no està la companya que du aquest tema, està esmorzant »... o, com deia aquell acudit, «ho sent, de vesprada no hi som, quan no treballem és de matí» ... Així que l’administració digital i la vida digital ens han facilitat molts aspectes, però, alerta!, també ens han dut a l’aïllament, a la falta d’interacció, i fins i tot a una mica de deshumanització, pròpia de la vida telemàtica.
Anem a pams: en l’assistència mèdica, quan ara vas al metge de capçalera, superat ja el temps en què ens visitaven per telèfon, la metgessa, en el meu cas és metgessa, passa més temps teclejant en l’ordinador i fent clic amunt i avall que mirant-te als ulls, escoltant-te o auscultant-te. I semblant ocorre amb els especialistes. Algú podria dir que mentre teclegen, els metges escolten, només faltaria que no ho feren! Però us diré que jo mateixa, avesada com estic a fer dues coses alhora, reconec que no puc posar atenció plena en res si no li dedique bona part dels sentits.
Pel que fa a l’àmbit de la formació contínua –al qual em dedique des de fa uns anys– està passant una cosa semblant, amb la quasi desaparició dels cursos presencials. Des que tothom s’ha pujat al carro de la formació telemàtica i a distància (tot i que la distància és relativa perquè una vegada connectats no sabem si els alumnes viuen a 100 quilòmetres o a 100 metres), la manca d’interacció, de presència dins d’una aula o una sala, i l’escassesa de socialització, van en augment i en detriment de la qualitat de l’aprenentatge. Cert que hi ha tipus de formacions que són idònies per ser telemàtiques i ofereixen molta qualitat. Però no totes!
I així les coses, cada dia a la gent li fa més mandra eixir de casa i desplaçar-se per a assistir a cap classe o curs, quan pensa que ho pot fer igualment des de casa, en roba còmoda, fins i tot en pijama, prenent un te tranquil·lament al saló o al despatx, mentre ajuda els seus fills a fer els deures, o des de la cuina, mentre prepara el sopar. Perquè, siguem realistes, un percentatge de les persones que es connecten a un curs apaguen la càmera, deixen el seu nom sobre fons negre i tu, a l’altra banda del no sé què, no sé on, continues parlant, de vegades suant, maldant per una mirada, un contacte, un indici humà, tractant de motivar, de sintetitzar, de fer-ho atractiu, personal i humà, mentre a l’altra banda no saps si et veuen, si t’escolten, o simplement si estan tallant-se les ungles o pelant cebes. Tot depèn de la bona fe! Com tantes altres coses a la via!
Jo, que soc de l’era analítica (nascuda el 1970), m’he hagut de posar les piles en mols aspectes de la vida digital, com tots els de la meua generació i altres de més endarrere. El confinament i tot el temps pòstum de limitacions i aïllaments, a més d’una tendència generalitzada imparable envers la digitalització, ens va condicionar i esperonar.
Així doncs, primer vaig començar familiaritzant-me amb les plataformes virtuals (eines, fòrums, recursos, etc) –ho havia fet molt de passada a l’inici de segle, quan allò era incipient, ara és el pa de cada dia– però tot això demana un reciclatge continu. De fet avui, cada vegada que inicies una formació amb una administració diferent, bé com a formadora o com a alumna, has de fer-te usuària d’una plataforma nova, un moodle, una aula virtual, digueu-li com vulgueu, el cas és que controlar el panorama digital du un temps, i molta, molta paciència. Ara bé, quan tot flueix, quan funciona, és una meravella!
Després de les plataformes, o paral·lelament, va arribar el torn de sol·licitar i instal·lar-se en l’ordinador la signatura digital (o altres variants, la clau digital, clau pin DNI electrònic, etc). I amb la signatura digital, vingué l’interface (aquesta paraula moderna que vol dir el punt on dues coses es troben) i, per descomptat, les factures digitals, i els programes autofirma i facturae (un malson, diuen, per als que treballen amb Macintosh, perquè la seguretat extrema d’aquests ordinadors fan del procés un autèntic viacrucis d’autentificacions).
I clar, fins i tot l’ajuntament més petit i modest s’ha apuntat a aquesta modernitat de l’interface, i resulta que per a presentar una factura de 100 euros bruts necessitaries dues hores de tutorial, com a mínim, de tan complicat que pot arribar a ser. Però ja ho sabem, moderns i digitals, caiga quien caiga! Tan fàcil que era, i és, enviar el pdf de la factura a intervenció. A més, si tot ho acaba fent l’usuari a través de l’interface, ja no caldrà tenir a penes plantilla treballant en els ajuntaments.
L’interface, allò que diuen que agilitza les factures. Doncs jo mateixa he hagut de buscar ajuda i gastar-me els diners per presentar unes factures per interface que tardaré un any a cobrar... I això que era per a agilitzar el procés! Per no parlar dels tràmits amb la Seguretat Social i el malson del programa Java, els mateixos gestors i informàtics es duen les mans al cap.
Ens hem convertit en usuaris i gestors, en ciutadans i administració, som part i resultat, i en aquest full de ruta, la vie en clic ens facilita moltes coses, però també pot arribar a ser altament estressant, perquè no sempre tot rutlla a la primera, i el dia a dia digital és esgotador, una gestió darrere d’una altra, i de tant en tant, la desesperació pot arribar a ser tan gran que toca eixir corrents en busca d’ajuda a la botiga d’informàtica més propera del barri o demanar una cita amb una gestoria... Perquè de vegades el botó de continuar es queda en gris, o la rodeta roman pegant voltes i més voltes, i pagues i no reps missatge de conformitat, però resulta que t’ho han descomptat dels teus moviments bancaris. Quan part d’això ocorre, o tot això alhora, respira, apaga l’ordinador i torna a encendre’l, sol funcionar. És rudimentari, em direu, sí, ho és, però és que en plena era digital, allò rudimentari i senzill, per sort, encara funciona.
Bon dia i bones gestions!