Una característica valenciana que sorprèn no pocs visitants és l’atmosfera força igualitària que impregna la nostra terra, a diferència del evident classisme que es respira per altres latituds de l'Estat en què ens ha tocat viure. Això no és fruit de cap designi diví sinó de la importància del treball com a pilar conformador de la nostra identitat contemporània.
El segle XX valencià va representar un immens esforç col·lectiu per progressar vitalment a base d'aprofitar les finestres d'oportunitat que oferia una economia exportadora connectada naturalment amb el món des de molt abans que comencés a parlar-se de la globalització. No només són admirables les persones desposseïdes que es van procurar espais d'horta emplenant a mà trossos de l'Albufera. També ho són els venedors que arrossegaven per generacions els carretons de mercaderia sota el sol d'Alacant i València, i que a la dècada de 1920 van aconseguir uns mercats centrals magnífics, moltes de les parades del qual segueixen regentades pels seus descendents. I també qui a partir d'improvisats tallers a les seus pròpies cases, amb l'esforç de tota la família, van aixecar una xarxa d’indústries auxiliars per a l’activitat portuària i ferroviària.
Sí, la feina ens va igualar, perquè tots, tant els assalariats com els autònoms, els comerciants, els professionals liberals, els petits industrials, vàrem créixer en una cultura compartida d'esforç constant i consciència que res ens seria regalat per un entramat estatal aixecat sobre les idees de parasitisme i privilegi que ens arriben des de la Villa i Corte des de fa centúries.
La Transició Democràtica ens va agafar amb ganes col·lectives; així, vàrem reivindicar molt majoritàriament un Estatut que serviria per entroncar amb el nostre passat com a Poble alhora que ens portaria llibertats no només individuals sinó com a subjecte polític recuperat per posicionar-nos amb veu pròpia davant els nous reptes socials i econòmics, i especialment el que plantejava la incorporació molt desitjada al llavors Mercat Comú Europeu. Davant els casposos defensors d'un règim autàrquic, burocràtic, ineficient i oligàrquic, la renaixent democràcia valenciana s'amalgamava entorn dels qui, d'una manera o una altra, defensaven el paper real del treball, la productivitat i l'ascensor social educacional com a signes d'identitat renovada. I amb orgull, molt d’orgull, l'orgull de qui sap que el que té s'ho ha guanyat a pols.
Tots sabem com va acabar aquella il·lusió col·lectiva, trencada pels que van fer bandera de l'enfrontament civil i la ruptura de ponts. No obstant això, crec que no s'ha reflexionat prou sobre la renúncia que van fer les forces democràtiques a la defensa dels valors emanats d'aquesta «cultura de la laboriositat» a què estic al·ludint. Al contrari, els progressistes (possiblement espantats pels excessos que van viure a la Batalla de València) es van embarcar en guerres culturalistes sofisticades que van acabar per lliurar el lideratge d'amplis sectors del món laboral real a formacions sucursalistes i/o reaccionàries, dirigides generalment per representants locals d'eixa minoritària superestructura rendista i especuladora que pobla alguns barris de les nostres principals ciutats, i que sempre va mirar (i mira) per damunt del muscle a aquells que han de matinar per sostenir els seus negocis i activitats.
En un moment en què l'economia productiva se n'ha ressentit enormement pel dúmping polític i fiscal, i que els fons d'inversió intensifiquen la seua aposta a casa nostra per un model especulatiu i poc generador d’ocupació de qualitat, caldria un discurs que ens tornés a cohesionar al voltant dels valors d'aquesta laboriositat que ens va configurar col·lectivament a la contemporaneïtat: l'autodisciplina, l'esforç continuat, el rigor davant de la frivolitat, i tot això sense renunciar al nostre tarannà mediterrani.
L'Estat de Benestar ens ha portat grans conquestes; ara ha arribat el moment d'assegurar-ne la suficiència futura mitjançant el desplegament d’estratègies de creixement econòmic que aprofiten íntegrament l’immens capital humà de què disposem, sense malbaratar-lo en feines no qualificades o en l'emigració a altres espais més favorables. És una llàstima constatar que el procés electoral que conclourà el 28-M només estiga servint per posar de manifest que la societat valenciana continua presonera tant d’aquells que anhelen continuar ofrenant els nostres recursos a l’especulació més antisocial, com dels que, perdut tot impuls de canvi, només aspiren a amuntegar els vots que els permeten mantenir les seues cadires a base d'encoratjar tot tipus de debats narcisistes nascuts de modes passatgeres.
Si després creix l'abstenció o augmenten les paperetes en blanc, no ens demaneu el llibre de reclamacions.