La gran mentida sobre l’independentisme

Deixeu-me començar aquest escrit reconeixent que no diré res de nou. Per altra banda, tampoc crec que caiga en la temptació de l’amabilitat congènita ni la hipocresia infame que acostuma a abundar quan a la vista s’ensumen les urnes. Per descomptat, no faré servir artificis per adornar un discurs que entenc que tampoc arribarà a molta gent. El que vull fer és reclamar humilment i sense amagar-me la meua voluntat independentista i nacionalista, així, sense embuts.

Potser alguns troben còmode el meu posicionament perquè expressar-lo no em suposarà cap rèdit electoral ni posarà en perill una cadira que amb tant d’anhel lluiten alguns. I tenen raó. Això sí, és possible que alguna hòstia m’enduga, perquè sembla que els qui pensem com jo no tenim dret a manifestar la nostra voluntat i el nostre sentiment sense que després de fer-ho algun sonat ens acuse de voler rebentar un estat de benestar que ni s’intueix o d’amenaçar a posar una bomba en el cotxe d’algú. No és el cas amics i amigues, al remat, el que jo demane pacíficament és un dret a decidir que cap dels partits del meu país esmentarà en els seus discursos, però que alguns, en la intimitat, defensen amb vehemència.

Crec honestament que hem de revertir aquesta tendència a ocultar una voluntat política que és tan lícita com qualsevol altra, perquè a més està basada i reflectida dins un marc legal universal. El poble valencià té la seua pròpia cultura, la seua pròpia llengua, una història pròpia…, i fins i tot la seua pròpia legislació foral, i per tot plegat tenim dret, els qui ens reconeixem en aquests trets, a reivindicar-lo sense escletxes, sense la vergonya dels qui diuen a cau d’orella que País Valencia sí, però no ho digues massa fort. Ja sé que l’interlocutor que ens ha tocat és possiblement l’estat més feixista de base que podríem trobar. Un país que viu amb orgull el seu passat imperialista i genocida i potser per això no reconeix Kosovo com a estat independent a pesar d’haver patit un intent de genocidi per part del sonat de Milosevic. Una Espanya que ha tornat a abandonar el poble sahrauí com va fer Franco o no ha estat a l’altura política del repte plantejat a Catalunya, com sí que ho va fer el Regne Unit quan Escòcia va convocar el seu referèndum d’autodeterminació al 2014, ho farà en el de l’octubre d’enguany i ho han fet a través de tots els seus presidents per conservadors que hagen sigut. Evidentment que hi estaven en contra, i em dol reconèixer-li mèrit a governs com el de Thatcher o Cameron, però és cert que no han volgut negar-li la voluntat a un poble que desitja decidir el seu futur. 

I tampoc som tan importants ni únics en açò. Segons un estudi de Vicenç Fisas, en els darrers 50 anys hi ha hagut 33 referèndums d’autodeterminació arreu del món, d’aquests, 15 pactats. En alguns casos van aconseguir la independència, en altres no i en altres exemples sense referèndum, van pactar un estatus autonòmic més beneficiós, com a l’Ulster (tot i que un expert em trasllada que creu que perpetua el colonialisme), amb el famós acord del Divendres Sant. I si ho mirem amb perspectiva històrica, la descolonització mundial i la caiguda de la URSS entre altres van suposar la consolidació de nacions que romanien captives a un estat que els absorbia i els negava qualsevol sentit identitari. A Espanya però, sembla que els canvis a nivell mundial no la interpel·len.

M’agradaria també que obviàrem ja allò de separatistes amb què ens obsequia el periodisme sesgat de les corporacions estatals. Separar-nos de què? Hui en dia? De veres algú amb dos dits de cervell pensa que poder gestionar el teu futur significa separar-se de la resta del món? Au va… No estem demanant més murs, la meua frontera la tinc profundament arrelada dins meu i és purament identitària. I no exclou ningú, al contrari, l’únic que demana és poder fer front a les necessitats del poble que reconec com a meu, sense que ningú que no comparteix aquests trets els menyspree.

I per dir això m’he d’amagar? De veritat els nacionalistes que encara queden a Compromís s’han d’amagar d’aquest discurs? Si és així, i segons relaten ells mateixos és així, el que es fa palès és que la batalla mediàtica l’ha guanyada, novament, el feixisme, perquè ha sigut capaç de fer que el seu discurs es puga dir amb orgull, i el nostre, i el dels partits que d’antuvi ens representaven i ara s’amaguen, estiga embolcallat per la por. I sí, ho sé, l’acció política dels principals mitjans és controlada per la dreta, però en aquest context, caldria preguntar al Govern valencià si ha ajudat els mitjans valencianistes per intentar revertir aquesta pressió. Si m’ho pregunteu a mi, vos conteste ja: no.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.