El passat diumenge vaig tornar a anar a Mestalla. Ja no vaig amb la freqüència quinzenal amb què el visitava durant més de vint anys, però sempre acabe per tornar. I el del diumenge va ser un partit memorable, contra el Real Madrid interpretant a la perfecció el paper de dolent, amb Vinicius fent tota mena de gestos despectius, desitjant-nos que baixem a segona i després victimitzant-se, prostituint com sempre fa una causa noble, i a més des de la seua posició de poder, amb l’entorn mediàtic madridista al darrere.
Per descomptat que si algú o alguns d’eixa grada concreta i d’eixa gent que tots sabem li va llançar insults racistes, la qual cosa no m’estranyaria gens, ha de caure sobre ell tot el pes de la llei i no ha de tornar a xafar Mestalla mai més. Els nazis no han de tindre cabuda al nostre estadi i amb ells no podem anar ni al cantó. I això cal que ho tinguem tots i totes d’una bona vegada molt clar. Amb eixa gent, que tots sabem molt bé qui són, ni al cantó. Perquè el cert és que la immensa majoria del valencianisme no tenim res a veure amb ells.
De fet, el que corejava la totalitat de la grada en diverses ocasions davant les constants provocacions del jugador del Madrid era «tonto, tonto», diga el que diga Ancelotti. No m’ho han de contar, perquè jo estava allí i, de fet, ho vaig cantar també.
És una llàstima haver-me d’entretindre amb aquestes explicacions perquè jo sobre el que volia escriure és sobre una altra cosa: sobre com el cap de setmana que complia cent anys Mestalla tornà a ser un estadi del vell futbol, una caldera, on l’afició i l’equip fan força junts per véncer el rival més superb i antipàtic i per aconseguir tres punts que eren més que necessaris. Mestalla va tornar a ser l’escenari de l’èpica del futbol.
Aquest cap de setmana s’ha parlat molt de la història de l’estadi, de les seues remodelacions, dels moments històrics viscuts. Jo també he recordat en algun text la primera vegada que hi vaig entrar, l’11 de març de 1984, convidat pels pares dels meu amic Ismael, per veure un València-Salamanca. I he pogut reviure l’emoció d’estar a eixe lloc on els meus herois feien coses extraordinàries. Molts hem compartit records semblants. I crec que ha quedat palés un sentiment que es covava de fa temps, que la gent d’Últimes Vesprades a Mestalla va preservar, i que crec que arribarà a esdevindre un clamor: no ens en volem anar de Mestalla. No ens resignem a la seua destrucció.
El Nou Mestalla va nàixer de l’especulació immobiliària d’algú, de la venalitat d’un govern autonòmic corrupte i dels deliris de grandesa de molts. Si alguna cosa demostra tot el que ha passat és que era això, un deliri, un desgavell, un pas en fals enorme, un passatge a l’acte autodestructiu. Per això cal buscar les solucions que calguen, perquè estic segur que si es busquen es trobaran, perquè, ja que s’ha d’enderrocar un estadi, s’enderroque el que no està acabat, eixe símbol vergonyós que és el Nou Mestalla: que s’enderroque i no quede d’ell pedra sobre pedra. I que es faça el que siga per ajustar Mestalla a la legalitat, i reformar-lo, i posar-lo bonic, i salvar-lo. Perquè és una part fonamental del nostre patrimoni simbòlic, de la nostra memòria sentimental, de la nostra identitat. I perquè en vesprades com la del diumenge és simplement màgic, amb la màgia, l’èpica i la grandesa del futbol d’un altre temps.
I dos desitjos més. Un que quan ja no quede ni una pedra d’eixa abominació que és el Nou Mestalla, es pose en el seu lloc un monument que recorde per sempre Nelson Rocha García, Luis Medardo Sinchiguano, Enrique Pradas Franco i José Vilanova Rosas, els quatre treballadors morts el dia 25 de maig de 2008 durant la seua construcció.
I l’altre, que Peter Lim desaparega de les nostres vides. Que encara que de vegades s’equivoque, i prenga per ídols a gent que només vol que aprofitar-se’n, l’afició del València, sorollosa i temperamental, generosa i fidel, del cap i casal i de comarques, popular i apassionada, amb una capacitat tan gran d’estimar i amb una persistència tan gran en l’amor, mereix una altra oportunitat i moltes més vesprades i nits glorioses a Mestalla.
