L’art concerneix sempre a un esdevenir, i aplicar-se a un art és considerar la manera de dur a l’existència una d’aquestes coses que són susceptibles de ser o de no ser, però el principi de l’existència del qual resideix en l’artista i no en la cosa produïda.
Ètica a Nicòmac. Aristòtil
1
L’art de viure seria haver-se reescrit com a cosa produïda, l’existència de la qual, però, únicament és atribuïble a la persona actuant sobre si, fer de la pròpia vida un art, cancel·lar la consciència d’haver-se perdut en la niciesa, de fer el badoc, haver estat un cap de fava immens i no haver sabut mirar a la cara dels éssers estimats que formen part del teu univers, però aquesta cancel·lació de la consciència l’única cosa que afig és més badoqueria i bestialitat a l’existència, i no és, per tant, cap grau de subtilesa en l’afer del viure, viure que, al capdavall, requereix de saber-se viu, i convé prendre’n consciència del fet, altrament la mort tampoc no acaba per concretar-se en alguna cosa que li va al darrera, i hom pot pensar que l’arribada de la seua hora, la vera, no és una circumstància que li pertany de cap manera, que segurament serà al veí que li tocarà, però a un hom, que va, ni prop fer-hi, perquè una i altra resultant de l’existència, la vida i la mort, han de sumar-se, íntimament per descomptat, però públicament també, d’algun o altre modo passem per caixa, i no necessàriament per la dels sants i àngels, o dimonis, que ens esperen amatents, sinó per la dels mortals que queden, i tampoc no cal ser cap noble perquè l’ocasió comporte ressonància entre el cabrum, basta no caure oblidat, la destinació de la gran majoria dels humans, si no és que s’ha sabut i aconseguit aportar qualque dosi d’alè a la gent de devora, a aquell desconegut que un dia vares poder ajudar, a les correspondències que has pogut albirar i convertir en productives marques amb sentit, una mica d’esperança possible, guaitar el món de tant en tant i escoltar-lo, copsar des de la rereguarda els canvis que es puguen produir al costat, tot i renunciant, si és el cas, a la pròpia vida, a aqueixa cosa a la qual és difícil dir no, i no saber-ho fer, apartar-se provisionalment, és la màxima expressió de la improductivitat d’aquella, de la mancança evident de generació d’espai al voltant, assumir la condició d’esquifit sobrer de la reunió, i, conseqüentment, de primer i més qualificat candidat a ser oblidat, ara sí, rigorosament i àdhuc de cos present, el final de la immensa majoria de la gent, efectivament, potser aquella que mai ha pensat que la vida, i la mort, podien arribar a convertir-se en obra d’art, en producció fefaent l’únic responsable de la qual, sí, és cadascú de nosaltres, però manta vegades pot més l’ordre de diari que la prospecció de l’avenir, l’oportunitat que la pertinença, l’efímer que el solatge, i així anem de generació en generació l’espècie perdent horitzons i guanyant frontons, encapsulats en el brogit incandescent del triomf immediat, el guany assegurat, la femella al sac i el mascle a la graella, casoris que ben bé podrien haver-se estalviat, tristeses de la banalització en què hem convertit el nostre quotidià haurien pogut convertir-se en projeccions de vida, art del viure, que no és el mateix que viure de l’art, alerta, fer de la nostra existència un valor de canvi, molt més que un valor d’ús, que també, amb permís dels teòrics del llenguatge social.
2
I l’art de morir, consubstancial a l’anterior, seria el regrés a aquella pertinença absoluta en què hom s’hi reconeix com l’haver existit, un en absència, màxima categorització metafòrica on els encara en presència es poden emmirallar a perpetuïtat, com en un impossible joc de lexicalització, sempre mutant, variant en la memòria viva dels vius cada vegada que els hi és actualitzada la vida llur, cada vegada que en el silenci de les nits en què cadascú s’està sol, o en les primeres llums recobra la consciència, sent l’enyor gratificant d’aquelles coses fetes per qui ja no hi és, i ho fa alegrant-se d’haver-lo conegut, d’haver pogut coincidir amb ell unes hores de generositat altruista, unes paraules de conhort en els moments difícils, una conversa intel·ligent en aquella passejada epifànica, l’art de morir de la mà d’aquells que em seguiran escoltant en la intimitat, que riuran de les facècies que un dia els varen preocupar, de les poca-soltades que els fiu fer vertaderes maniobres miraculoses perquè els danys no anaren més enllà, de les reiterades ocasions en què la comprensió i l’amistat, la vertadera amistat, aqueixa que no sol·licita reparacions, fou demostrada amb escreix, si és el cas de perdre’s una nit freda en un gèlid camp de vinyes després d’haver-se capbussat en cavernes en forma de bóta curulles de vi, el gest desfermat, les formes arrabassades, la solitud a la vora, l’art de morir si pots estalviar-li a l’amiga les paraules de comiat més tristes que mai s’hagen pogut escriure, tant com et vaig estimar, únicament et recorde en blau, el sol ha desaparegut, les escorrialles de dolor envaeixen el meu cos, per això viure i morir s’apleguen en el mateix calaix, en definitiva estem fets de ressonàncies en paral·lel, malgrat hom sempre s’ha pensat que el seu era un ventall d’opcions el centre de gravetat de les quals era compartit, i no, hem viscut com morirem, fluctuant en la distància perpètua de les vibracions de l’univers, simultàniament, pertot, infinitament.
