Si hi ha res de clar sobre les eleccions del pròxim diumenge, és que suposaran, tant sí com no, un punt d’inflexió per a Compromís. Es tracta d’una obvietat, evidentment, però crec que convé subratllar-la. Més enllà del fet clau de la continuïtat o no del govern del Botànic, aquestes eleccions avaluaran la fortalesa de la coalició valencianista després del relleu traumàtic de Mónica Oltra en la capçalera. I d’això és del que volem parlar. A més a més, si bé no fou mai així -i menys encara trobe que la mateixa protagonista ho volgué fomentar-, s’havia vist de manera generalitzada que, si més no electoralment, Mónica Oltra era Compromís i Compromís era Mónica Oltra.
Pense que aquest relleu no s’ha fet correctament, i pense també que, a Compromís, encara tenim un deure i un deute pendents amb Mónica Oltra, que, de la mateixa manera, també dubte que haja dit l’última paraula política. Des d’aquestes coordenades assentades i explicitades, però, cal avaluar que la candidatura de Joan Baldoví a la presidència de la Generalitat per part de Compromís ha posat damunt la taula alguns aspectes interessants per a analitzar.
Les enquestes són això: enquestes. I, de la mateixa manera que el futbol és futbol i que l’únic resultat que compta és el que indica el marcador quan l’àrbitre xiula, ara només ens poden aportar res més que una mena d’estat d’ànim. Si donem per fet que les enquestes que s’han publicat sobre les eleccions nacionals valencianes fins i tot s’han arribat a fer i no són producte del llançament a l’aire dels daus -que no és un salt de fe menor, tanmateix-, Compromís encara aquesta recta final de la campanya amb una moral que no té res a veure amb la que exhibia només uns mesos enrere. Si fins ara el màxim objectiu que es plantejava la coalició valencianista amb les urnes era pal·liar la baixada electoral que es preveia, ara veu com, fins i tot, hi ha estudis demoscòpics -com el del CIS- que, no només dona com a possibilitat que Compromís mantinga els suports que va collir en 2019, sinó que apunta que seria possible que els superàs… i que arribàs també a superar el màxim històric de 2015!
No veig -sincerament- que aquests escenaris siguen possibles. Tant de bo. Però sí que pense que el nomenament de Joan Baldoví com a cap de llista de Compromís ha tingut un efecte revulsiu que serà molt interessant d’analitzar. La coalició valencianista sembla que va apostar per l’última bala que els quedava i, així, va repatriar qui els havia representat ja des de feia més de deu anys al Congrés madrileny per solucionar una papereta que molt pocs haurien gosat d’assumir. Tot i això, ara com ara sembla clar que Compromís no disposava de cap alternativa a Joan Baldoví que hagués pogut mantindre el vaixell en la línia de flotació i tallar les vies de fuita que s’hi havien obert. Si els escenaris de creixement potser pequen d’optimisme, sí que sembla molt plausible que Compromís aguante el resultat de 2019 amb una pèrdua mínima d’un parell de diputats com a molt, un saldo que haurien signat amb els ulls embenats a can Compromís sense dubtar-ho ni un segon fa un parell de mesos només.
Aquest panorama és molt interessant, perquè la imatge i la concepció electoral de Joan Baldoví per al cens valencià no deixa de ser la mateixa que podria tindre el valencianisme polític de la Transició ençà, però amb una optimització en la penetració social i política en tota la ciutadania i el territori. La paradoxa és que, en un moment en què Compromís està plenament integrat en les dinàmiques de l’esquerra espanyola -organitzatives, polítiques, ideològiques, electorals, estratègiques i tàctiques-, s’autoesmenaria per la vida dels fets, de manera implícita i no explícita, és clar, i acabaria per demostrar que el valencianisme té un espai electoral que no és gens negligible i que tenim el país que tenim, sí, però aquest país ens dona -encara- molt de camí per a recórrer. Fins i tot electoralment.
L’efecte Baldoví, doncs, provaria que -sense fer una esmena a la totalitat de Compromís i de tot el que suposa, que considere que va ser una aposta correcta i encertada i que no crec que tinga tornada enrere; més encara, no crec que siga desitjable que en tinga- el valencianisme polític de la UPV o del BNV sí que tenia la capacitat d’alçar -almenys- un gat pel rabo, si s’encertaven, com no pot ser d’una altra manera en una democràcia electoral occidental, les circumstàncies correctament.
