Tots sabem que el diumenge 28 els col·legis electorals s’obriran per poder triar qui ens representarà i dirigirà en els Ajuntaments i en la Generalitat durant els pròxims quatre anys. Però, per moments, sembla que assistim a una campanya molt més transcendent, la de les futures eleccions generals. Clar!, tal com ens asseguren els «experts» que estan fent el seu agost a ràdios, televisions, xarxes socials i premsa, es veu que del vot local i humil als nostres pobles i autonomies dependrà el futur de tot l’Estat. I és que ara les campanyes es mouen a un altre nivell. Diuen que si el PP recupera la Generalitat Valenciana, Feijóo entrarà en Moncloa. Com els comentaristes afectes al Real Madrid, que ja havien guanyat la Champions abans de perdre davant l’equip de Guardiola. Euforitzes i encoratges els teus votants. Simple, efectiu. Coses del món en xarxa!
S’ha perdut el color, la diversitat, el to local electoral, tant d’agrair. Ara els paquets electorals estan ben definits pels mitjans de comunicació: dreta cada dia més extrema, dreta encara molt més extrema i rància, centre-dreta de naturalesa trànsfuga, socialdemocràcia light, socialdemocràcia menys ligth, partits per la pluralitat nacional, o senzillament nacionalistes… La resta com si no existira. Hui, aquell que no ix en la pantalla o pantalleta no és ningú.
Al meu poble, que, com ja he dit en altres ocasions, ja no és un poble, no estem massa d’eleccions, si no és per quatre cartells i l’anunci d’algun míting, on van els més adeptes. I això que la Diputació d’Alacant depèn en gran mesura del nostre vot municipal, però això qui ho sap! Hem perdut els carrers?, hem perdut la Plaça Pública, el Forum? Si no ixes en la televisió, encara que siga la local, difícil ho tens. Això forma part del joc. No és la persona, és la sigla. Coca-cola o Pepsi! Però ací estan candidates i candidats, que, en general, no ens donen bons diagnòstics del problemes reals que ens preocupen, ni solucions possibles, realistes. Tot és un «puedo prometer y prometo» que cansa al sofrit electorat. I així és com aquelles persones que de veres volen treballar per la comunitat, que n’hi ha!, queden aigualides per un discurs pompós de receptari o argumentari que anirà esvaint-se durant els propers quatre anys.
Escoltem, incrèduls, promeses de grandiosos parcs empresarials a Alacant, per a empreses inexistents encara…; o parcs d’atracció turística –heu vist el video on un candidat socialista a Valladolid promet un aquapark en plena sequera castellana?-; o que tindrem meravellosos centres esportius, de salut, hospitals, escoles, etc, etc; o et diuen, com fa Barcala, candidat del PP a Alacant, que són ells qui han generat treball a la ciutat –com?, on?…, de cambrers?, talant arbres?-. Done’ns la fórmula màgica, per favor! A cada promesa que serà incomplida, pensa la ciutadania, estem allunyant-nos més de la il·lusió en un futur i en una política millors.
I si, a més a més, et claven pel mig el tema Bildu –que, tot i la lletjor de posar candidats a Euskadi, que no al País Valencià o a Múrcia o a Granada, amb delits de sang, ja pagats, però comesos, per després retirar-los-, la tinta del calamar Bildu ajudarà per defugir el discurs realista i seriós de la dreta -que potser no en tenen?-, i que a molts ens agradaria escoltar abans d’anar a votar. També estaria bé saber si els anys d’oposició i el calvari judicial per corruptes els han ensenyat alguna cosa als candidats del PP. Que, per cert, ens amollen un altre clàssic: el fantasma del catalanisme –que al meu poble mai ens ha fet cap de por: soc del sud-. Però veges per on, fins i tot Mazón és acusat de catalanista quan en un gest prou inaudit, fa un escrit en valencià normatiu! Uf! L’anticatalanisme –quin gran invent de la dreta de la Transició dels anys 70!- que tant agrada a Mazón i a María José Català recordar. Tanta por li tenen a Compromís? Però va i l’anticatalanisme li retorna com un boomerang, a Mazón. Faria gràcia si no fora tan lamentable tot. La dreta, que hauria d’explicar tantes coses sobre la seua nefasta gestió, tira tinta pel culet: Bildu contra Pedro Sánchez, no siga que algú vote socialista al poble o a les autonòmiques. Catalanisme contra Compromís, que poden renovar el Botànic i furtar-los el govern des de pobles i comarques.
En fi, la desafecció cap als polítics creix. La democràcia perd.
