Les crisis no succeïxen per res. Tenen les seues causes i les seues conseqüències. Tenen fins al seu sentit, si és que ens preocupem per captar-lo. I no es tracta d’eixe rebregat comentari que afirma tota crisi implica una oportunitat, una afirmació que, si es fa massa a la lleugera, corre el risc és desdramatitzar les crisis i posar l’objectiu sol en què l’individu ha d’arreglar-li-les per si sol. Les crisis, com les que ara vivim a gran escala, totes elles entrellaçades, són una situació per a sentir la por, per a experimentar la depressió i l’ansietat, per a tindre a prop a la ira i la còlera, sense deixar-se arrossegar per tots ells i apostant per prendre camins inexplorats.
Les fosques forces que poblen el món, el conscient, però sobretot l’inconscient, estan permanentment disposades per a sembrar el caos, destruir els nostres somnis més bells i jugar amb els nostres sentiments i emocions com qui juga amb foc. Es tracta de forces poderoses amb gran poder de persuasió, forces capaces de traure el pitjor de nosaltres mateixos, de confondre’ns, de portar-nos a extrems tan variats i tan subtilment connectats com la violència i el desencantament, la desesperació i l’oblit, la paràlisi i la fugida cap avant. Totes eixes forces són convocades i invocades en les crisis, i les que transitem (energètica, ecològica, econòmica, social, cultural) ho són en majúscules. Però el que resulta inequívoc és que amb elles s’arriba al final d’un camí després del qual s’obri un abisme, un buit que cal saltar. Les altres dos opcions són, o quedar-se tenallat per la por, company íntim de l’una vida estancada, o el suïcidi. La qual cosa val tant per al pla personal com per al col·lectiu.
El bloc d’edificis de la modernitat s’afona, els fonaments es revelen molt fràgils, el món global en descomposició ens envaeix irremissiblement i l’avenc per on ascendixen els nostres dimonis s’eixampla i llança fora de si tota sort de mostres llarg temps amagats. Ho sabem perquè ho veiem tots els dies, tot i la civilització, tot i el suposat imperi de la llei, els grans avanços de la ciència i l’empremta de l’humanitarisme, tot i les nostres millors herències filosòfiques i espirituals, tot i que existix tanta gent honesta, intel·ligent i disposada a viure la vida amb les millors intencions. Però, tot i això, l’avenc que emergix de les profunditats està obert i la nostra envanida societat, que es pensava molt superior a altres anteriors, es topa de cara contra la realitat de l’ànima humana, concretament contra la seua més horrible cara, la de l’egocentrisme com a lògica dominant, amb el seu deixant d’explotació i crueltat capitalista a gran escala, absència d’empatia, destructivitat sense taxa i, essencialment, un enorme cansament inoculat com a forma definitiva de control absolut.
No existix cap garantia que les coses vagen a canviar a millor. Ben bé els signes dels temps porten a presagiar un horitzó cada vegada més totalitari, erm i trist. Un món infeliç amb aparença de felicitat enllaunada, dessaborida i innòcua. En estes estem, i ni la connectivitat tecnològica, les noves xarxes socials o les mil maneres d’evadir-se transformaran l’essencial: que ja ha arribat el moment de veure’ns reflectits en el gran espill del món, d’assumir el que veiem, de mirar a un temps cap a dintre i cap a fora i veure què succeïx en el nostre interior. Qualsevol altre tripijoc és un autoengany que en res contribuirà al fet que eixes coses horribles de les quals ens queixem ens deixen d’assetjar. Només hi ha un camí viable: implicar-se en el tot i amb nosaltres mateixos, explorar el caos del possible i atrevir-se a fer un salt existencial sense deixar-se doblegar pel pes d’allò que deixem enrere.
