El dia que hauria d’haver sigut el de la plantà vaig tindre una xicoteta picabaralla a Twitter amb alguns antifallers. Va ser poca cosa en realitat, les he tingudes de molt pitjors. Només es va saldar amb tres bloquejos. I és que jo m’havia trobat algunes piulades disperses celebrant que no hi haguera falles, i en la meua vaig reiterar, amb el to sintètic requerit per eixa xarxa social, que els qui diuen eixes coses són uns desarrelats, uns senyorets o uns desclassats. És de veres que aquesta formulació podria matisar-se, però continue pensant que és bàsicament correcta. No parle, és clar, dels qui simplement no els agraden les falles, sinó dels qui les menyspreen o les odien obertament, dels qui quasi fan un element identitari de la seua condició antifallera.
Uns dies després, encara en eixa setmana fallera sense falles, em va escriure un professor meu de la Facultat de Filologia, hui ja jubilat, un home molt savi, una de les persones que més admire i respecte intel·lectualment. Com que em coneix, em va preguntar si havia vist una vinyeta a la Cartelera Turia a la qual li trobava molt poca gràcia i que a més li semblava ancorada en llocs comuns de quaranta anys enrere. El meu professor, a més de ser molt savi, va conéixer el gran Regino Mas, amb la qual cosa té una perspectiva ampla i profunda del que és el món de les falles.
Esperonat per la curiositat vaig trobar la vinyeta en qüestió i efectivament va ser tot una troballa, perquè involuntàriament sintetitza el lloc des d’on miren els antifallers. En realitat són dues vinyetes. Els protagonistes són dos homes d’edat indefinida, un amb barba i l’altre sense; un assegut davant d’un ordinador i l’altre de peu darrere amb posat protector posant-li una mà al muscle. Estan en un interior caracteritzat com a guai, amb una estatueta i un quadre avantguardistes i una pila de llibres a la taula. Són gent intel·lectual, progres de bé. Qui està davant de l’ordinador diu «¡Otro año sin fallas! ¡Otro año sin nuestra fiesta! Sin monumentos ni petardos ni ofrenda…». L’altre afegeix: «Ni pasacalles, ni carpas, ni olor a buñuelos. Sin calles repletas de gente». A la segona vinyeta el de l’ordinador té un parell de copes en la mà i li diu a l’altre amb alegria «Por cierto, el cava ya debe estar bien frío». «Ahora mismo lo traigo», respon l’altre no menys content.
Evidentment la idea no era eixa sinó trobar la complicitat del lector, però involuntàriament fa un retrat perfecte de l’antifaller: atrintxerat al seu interior burgés i cool mira amb displicència la festa popular, la sociabilitat popular, l’ús de l’espai públic per la gent. No sé si després aquests dos ninotets seran dels qui fan greus declaracions sobre la gentrificació, però és obvi que gentrifiquen, perquè els agradarien barris sense festes, sense associacions populars, sense llocs de trobada per a la gent. Potser fins i tot diuen coses contra el neoliberalisme, però el seu model és profundament i radicalment neoliberal: individus aïllats en les seues confortables llars practicant quotidianament els seus rituals de distinció. La pandèmia esdevé aleshores quasi la seua utopia: confinament domiciliari sense barreja possible, sense ocupació democratitzadora i promíscua de l’espai públic. No és estrany que brinden amb cava.
Xarrant amb el meu professor, amb eixa capacitat que tenen els savis per il·luminar amb la paraula precisa, em va dir que no havien llegit Gramsci o que l’havien llegit malament o se’ls havia oblidat, i confonien la cultura nacional-popular amb el populisme. És exactament això, i per això continuen situant-se exactament en eixe lloc il·lusòriament elevat, aïllats de la seua societat i del seu poble, i lliurant a les intervencions i manipulacions de la dreta els elements espontanis de sociabilitat popular, els rituals comunitaris, els elements identitaris de ciutat, de barri, de poble, de classe, la cultura nacional popular dels valencians i de les valencianes. Fan així involuntàriament el joc a la dreta rància, populista i alegrement provincial, la pinça perfecta. S’aïllen, s’alienen del seu poble per sentir-se superiors, ho fan a més de manera agressiva, i deixen el terreny lliure perquè els cacics de tota la vida i els hereus del franquisme creen la ficció paternalista que ells sí que entenen el poble i que els agrada el mateix. És més, amb el seu menyspreu fan més fàcils i més ben rebuts els afalacs hipòcrites dels (altres) senyorets.
Afortunadament, com em deia el meu mestre, aquesta vinyeta es veu hui vella, com d’un altre temps, i hui la festa de les falles és més plural i més diversa, i cada vegada més gent s’acosta a ella sense prejudicis. I aleshores mira i veu i descobreix una valuosíssima xarxa d’associacions populars en cada barri de moltes de les nostres ciutats i dels nostres pobles. I cada vegada és més fàcil proclamar-se, com jo faig cada vegada que tinc ocasió, filòleg, faller, d’esquerres i sentimental.
És clar que les falles tenen moltes coses a millorar. Moltes d’elles efectivament produïdes per la seua conversió en festa de masses, i atiades històricament pel populisme clientelista de la dreta local. Però cal mirar més enllà i amb més profunditat i entendre plenament l’important fenomen social, identitari i cultural que són, que eren ja abans que ho reconeguera la UNESCO.
Per això crec que resulta tan molest haver de suportar en un melancòlic dia 15 de març sense plantà l’alegria desafiant dels antifallers, practicant la baratíssima distinció casolana. Perquè ací no cal ni llegir: en dir que no t’agraden les falles ja pots practicar l’elitisme. Són afortunadament elements residuals d’aquella gauche divine que no estimava el seu poble, que es definia per oposició al seu poble. I crec que per això resulta més perceptible que mai el gest classista i arrogant del senyoret, el posat sobreactuat del desclassat.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
