¿Sabien vostès que José Crehueras —president del Grupo Planeta, editor d’Antena 3, La Sexta i La Razón— està sent investigat per un jutjat de Madrid per haver, presumptament, conspirat amb un comissari de policia per enviar a un soci amb qui tenia desavinences a la presó amb proves falses?
Es tracta del que podríem anomenar «cas Dolset», fundador de la multinacional de serveis avançats per a mòbils ZED, que va anar a la bancarrota el 2016 després d’unes estranyes aliances amb un oligarca rus i el Grupo Planeta. La cosa és prou llarga, però resumint molt i segons s’ha anat sabent amb el temps, la direcció de Planeta, amb el seu president, José Crehueras, i el president de La Razón, Mauricio Casals, haurien demanat al comissari Villarejo que espiara, primer, Dolset, i després inventara uns comptes bancaris a Panamà per tal d’acusar Dolset de frau comptable en la gestió de ZED. A conseqüència d’això, Dolset seria empresonat durant tres setmanes el 2017, i alliberat després de comprovar el jutge que els suposats comptes bancaris no existien en realitat.
Amb la investigació de Planeta —que a més utilitzava els mitjans de la seua propietat per construir un cas mediàtic paral·lel al judicial—, el que era una fosca maniobra empresarial coberta per les seccions d’economia dels mitjans, s’hauria de convertir en un escàndol polític de primer ordre. Des de quan un grup empresarial de la importància de Planeta pot tenir la seua pròpia nòmina de policies per desfer-se de competidors o socis caiguts en desgràcia? Però —simuleu sorpresa— això no ha passat. Només alguns xicotets digitals d’investigació han escarbat en el tema i algú més se n’ha fet ressò. Però, obrir portades, omplir tertúlies, generar, a la fi, alarma informativa? Ni molt menys. Per això, el més probable és que vostè no sabera res de tot això.
Hi ha una dita periodística que afirma que «gos no menja gos», en referència a la dificultat dels mitjans per informar sobre les dificultats que tenen uns i altres. Aquesta, però, és una veritat a mitges. Podríem dir que són els mitjans corporatius els qui tenen dificultats de criticar-se els uns als altres. Quan es tracta de criticar –i no parlem ja d’informar, sinó que incloem també campanyes de tergiversació i difamació— allò que consideren fora del sistema mediàtic dominant, aquí no tenen cap vergonya. Ho vàrem veure no fa gaire amb el reportatges de Seymour Hersh sobre el sabotatge al Nord Stream o, més recentment, amb la posada en marxa del Canal Red per Pablo Iglesias.
Precisament, l’inici d’emissions de la nova televisió fundada per l’exvicepresident espanyol ha generat tot tipus de comentaris. Des de crítiques televisives on se l’expulsava de l’Olimp del periodisme «com toca» fins a una campanya de descrèdit contra una de les seues periodistes estrella en base a unes cartes manuscrites d’una font que podríem —sent generosos— considerar com a interessada.
És curiós —simulen sorpresa de nou— aquest estàndard periodístic on l’escàndol real és passat de puntetes mentre es crea artificialment una gran cobertura d’un fet objectivament molt menor.
