No sé per què, en aquesta ja pràcticament campanya electoral, molta gent em pregunta a qui cal votar. La veritat és que no sé per què m’ho pregunten, si saben massa bé a qui votaré. Jo els responc, però, que, en aquestes alçades de la vida, ja no puc tornar a la cruïlla i agafar el camí de la dreta. M’agrada repetir el que deia Joan Fuster quan s’enfadava amb la seua esquerra: «La dreta fa el seu fet: és una opció de classe, de religió i de flatulències regionalistes. L’“esquerra” no està a l’altura de les circumstàncies. És trist arribar a vora els seixanta, i sent d’esquerra, descobrir que la “meua” esquerra és una merda». Malgrat totes les misèries, les divisions, els personalismes, les renúncies i… jo què sé: un fum de retrets que sent, que sentim, cada dia, no em dona la gana de donar-me la possibilitat de canviar de bàndol i canviar la direcció del meu vot. Tampoc em quedaré a casa, com faran un bon grapat d’amics meus decebuts en les coses que han fet, o que no han fet, els partits que s’estimen. Millor dit que s’estimaven. I diuen que no votaran ni amb el nas tapat. Evidentment, tinc tots els respectes a la seua decisió. Per a mi, però, el partits polítics mai no han sigut esglésies i he conegut el seu funcionament des de molt jove i, per tant, ja conec, des de fa molt de temps, tots els defectes que ara es denuncien i que no cal repetir ací. Per a mi, els partits són uns instruments, imperfectes, que serveixen per a treballar i fer coses en una direcció determinada. I crec que hi ha moments, o determinades faenes, o determinats llocs concrets, en què el millor instrument és una aixada i, en altres, unes alicates o una motoserra. Sempre he preferit més canviar d’instrument que quedar-me a casa davant unes eleccions, quan m’he sentit decebut. I m’he resignat a triar entre els familiars, amics, saludats i coneguts del PSPV, de Compromís, d’Esquerra Unida, de Podem i, fins i tot, dels dissidents d’aquestes formacions que es presenten a les eleccions en candidatures alternatives, però d’esquerra. Finalment, es tracta d’una qüestió d’amor, perquè mai no trobe cap diferència entre les ideologies dels meus amics saludats i coneguts, que es presenten —cadascú en unes sigles, perquè cadascú ha elegit l’instrument més adequat—, en els diferents pobles i ciutats del nostre país i als quals desitge un èxit molt sincer. Encara com tenim la sort de votar només en el nostre poble i la cosa se simplifica. Només em desitge que no em passe això que diu Joanot Martorell i que també he citat en alguna altra ocasió: «Qui en totes les coses del món vol molt subtilment mirar moltes voltes li esdevé que elegeix la més roïna, e en especial en les amors honestes e lícites». Segur, però que el que triaré, serà un dels partits «del batiburrillo de partidos, donde hay socialistas, comunistas, republicanos y catalanistas».
