Dimecres passat al matí ja a València em començaren a arribar notificacions de la Rodalia de Renfe. «Ja estem en les mateixes», vaig pensar. La circulació ferroviària estava interrompuda a Alfafar, la qual cosa resulta certament habitual. Però hi havia alguna cosa esta vegada en les notificacions que em va fer pensar que no es tractava d’una de les excuses habituals per cobrir que no tenen prou maquinistes o que les infraestructures estan en mal estat. I, en efecte, un parell d’hores després vaig fer una senzilla cerca i vaig descobrir el que havia passat. Una xicona de 19 anys s’havia alçat com cada matí, havia eixit de casa per a anar a la universitat com cada dia, havia creuat el pas a nivell distreta –les informacions deien que potser portava auriculars-, pensava que ja havien passat tots els trens que havien de passar en eixe moment, i un dia com qualsevol altre havia trobat la mort. Jo havia passat en tren poc abans, crec que en el tren anterior direcció València Nord des de Gandia i a més tinc un fill d’eixa edat que porta auriculars, i no vaig poder deixar de pensar tot el dia en eixa xicona, i en qui serien els pares, i en com estarien, en les amigues i els amics i quina hauria sigut la darrera frase casual gravada per a sempre en el record amb densitat tràgica.
Hi ha un parell de temes que aquesta notícia planteja. D’una banda, fets com estos demostren com l’abandonament que pateix la nostra xarxa de rodalia, la manca d’inversions arrossegada des de fa dècades, l’infrafinançament, té conseqüències. Ja no és només que qualsevol dia podem arribar tard a la feina o a classe perquè cancel·len el nostre tren; o es queda aturat per alguna de les gens infreqüents caigudes de tensió, sinó que de sobte un dia una xicona que anava a la universitat, a La Florida Universitària, no arriba a classe ni tornarà mai més. Passos a nivell com el d’Alfafar no haurien d’existir des de fa molt de temps. A aquestes altures cap persona hauria de xafar les vies per anar a un carrer a l’altra banda o per accedir a la seua andana.
A més, aquesta notícia es va ajuntar amb la de la professora jubilada del col·legi Escolàpies de València que va morir perquè l’autobús urbà en el qual viatjava va haver de frenar, va caure al terra del vehicle i es va donar un mal colp en el cap. En aquest cas em va impressionar a més perquè aquesta dona i jo tenim coneguts comuns. És el que té aquesta societat de la informació, que coneixes tragèdies que esdevenen fora del teu cercle habitual i això et fa de vegades la sensació que el món és un lloc extremadament perillós, on les regles de l’atzar conspiren silenciosament contra nosaltres.
Però és que en realitat és així. No és només que les nostres vides caminen lentament cap al seu final natural, que potser, com recordava César Simón (si no recorde malament en un passatge especialment colpidor de Perros ahorcados), potser en alguna cavitat profunda del nostre cos es cova ara mateix la malaltia que acabarà amb nosaltres, és que les nostres vides estan sotmeses constantment a l’atzar, a un joc de probabilitats que cal no pensar per no tornar-se boig. Si aquella xiqueta haguera eixit de casa un poc abans o un poc després, si haguera girat el cap en el moment precís per veure el tren que s’acostava, si aquell autobús no haguera hagut de frenar, o aquella dona haguera caigut d’una altra manera, o si s’haguera entretingut xarrant una estoneta més amb eixes conegudes que he llegit en algun lloc que es va trobar just abans i haguera perdut eixe precís autobús, ara ambdues estarien vives. Els antics li deien destí a això que va fer que estigueren en el lloc exacte quan va caure el llamp, quan se les va endur el vent de sobte, inesperadament, i crec que dir-li destí era una manera d’atorgar densitat a esta fragilitat irreversible, a esta manera absurda en la qual vides senceres, projectes, visions de món, afectes, esperances, consciències, són esborrades de colp per una mà implacable. Crec que era una manera de conjurar esta manca absoluta de sentit de tot plegat.
Havia d’escriure d’infrafinançament, clar que sí. Cal fer-ho i seguir lluitant pel que és just a esta banda de la vida. Però, al cap i a la fi, crec que esta columna és sobretot una manera d’expressar el meu condol, la meua profunda pietat cap a estes dues dones, una jove amb tot per davant, l’altra major, amb saviesa i experiència, esborrades de colp. Crec que és una manera de conjurar l’absurd, de donar espessor a estes morts de dues persones desconegudes per a mi i, tanmateix, companyes dissortades d’esta travessia preciosa, delicada i fràgil en esta precària barca col·lectiva que és la vida, que és la nostra conscient demanda de sentit a un cel tancat a pany i forrellat («a cal y canto», diria Blas de Otero), tots plens de nit, buscant la llum.
