Fa molts anys, en plena transició a la democràcia, Francisco Alejandro Pérez Martínez, conegut com Francisco Umbral, va escriure una columna en el diari del Règim, El País, que va captar la meua atenció. Mireu si em va agradar que encara estic recordant-la ara mateix. Com que es tracta d’un record i la memòria és com és, em perdonareu si no reproduïsc amb exactitud la seua tesi. Em conformaré amb el seu esperit. Umbral deia que en la història i en el món en què vivia hi havia parelles que havien d’anar sempre juntes, que calia que no se separaren mai. Així, no s’hauria de separar mai el geni i el talent que s’encarnaven moltes vegades en persones, com ara, Marx i Engels o en repúbliques com Grècia i Roma. Umbral, però, no es conformava amb aquest exemples indiscutibles i feia la broma de posar-ne altres de referència dels seus lectors. I teníem matrimonis duradors, indestructibles: Alfonso Guerra i Felipe González, Tip i Coll, El Gros i el Prim, Tom i Jerri… El seu plantejament el podríem aplicar, a casa nostra, en la parella que, malgrat tota la literatura periodística, tan bon resultats va donar als socialistes: Joan Lerma i Ciprià Ciscar.
La història d’aquella columna em ve al cap perquè la gent jove d’ara, com que té molta solta, se separa massa prompte, abans que donen fruit els seus projectes. ¿No us agradaria saber que hauria passat amb Podemos, si no s’haguera trencat el matrimoni de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón? ¿No creieu que es tracta d’un poc trellat de trencament i que ha tingut, i tindrà, conseqüències nefastes per a la construcció d’una nova esquerra espanyola? Sabem que hi ha diferències ideològiques i, també, evidentment, lluita pel poder, com sempre. Però, amb esforç, ¿no hi podien conviure? Sabem que, per destruir Podemos, s’ha fet servir tota l’artilleria dels que manen de veritat, però els del partit morat també han fet algun mèrit i han facilitat la faena amb les seues divisions i separacions inútils. ¿Què hauria passat, a casa nostra, si no s’hagueren divorciat Carles Puigdemont i Oriol Junqueras? ¿El trencament d’aquesta parella (de president i vicepresident) no ha sigut letal per a l’independentisme?¿No és compatible una estratègia europea, de denunciar les arbitrarietats repressores del règim amb una política de pactes amb l’esquerra espanyola? ¿Qui diu que no es poden fer les dues coses al mateix temps? Es tracta de dues estratègies que més que diferents, són compatibles i, fins i tot, haurien d’estar pactades. ¿Per què ha durat tan poc el matrimoni de Yolanda Díaz i Pablo Iglesias? Me caguen la mar, si la va proposar ell! L’esquerra hauria de fer durar més els matrimonis. Uns matrimonis que no cal que siguen només d’una sola parella, perquè, moltes vegades la promiscuïtat és una benedicció. I va funcionar molt bé el matrimoni de Mónica Oltra amb Joan Baldoví, però també el de Mónica Oltra amb Ximo Puig. Evidentment, hi hauran sempre diferències i moltes baralles, com en totes les cases, però, per bé de tots, és millor que no trenquen aquesta classe de matrimonis. Que s’entenguen. Possiblement, si se n’anaren uns quants a parlar-s’ho una bona estona i tornaren reconciliats, ens estalviaríem més d’un espectacle i més d’un disgust. Potser, tindríem alguna cosa a fer en les properes eleccions, les quals sabem que no pinten massa bé, ni a l’altiplà ni a casa, però, sobretot allà.
