Dirigida pels cineastes hongaresos Béla Tarr i Ágnes Hranittzky en 2011 es va estrenar A torinói ló (El cavall torinès). A casa la vam veure en els primers compassos de la pandèmia. No recorde què o qui ens hi va dur però la radical duresa del film, com la del monumental Sátántangó de 450 minuts, també de Tarr, semblava casar bé amb la situació per què llavors passàvem tots plegats. En blanc i negre, en imatges assotades per un vent constant que xiula i se’t clava en les entranyes i una soledat que gela l’alè, el film narra sense a penes paraules les desventures d’un carreter i la seua filla. El títol al·ludeix al cavall que segons es conta Nietzsche va veure assotar cruelment pel seu amo a la plaça Carlo Alberto de la capital piemontesa el 3 de gener de 1889 i que hauria encès la metxa de la tràgica pertorbació del filòsof alemany. Ens han vingut al cap aquestes connexions desvagades passejant per la bella ciutat del Po i el Dora Riparia perquè en el centre de tot això hi ha Torí, on els viatgers passen uns dies. Un altre record, més difús encara, il·lumina la pantalla: esperant el transbordament per al tren de tornada a casa després del primer viaggio in Italia que vam fer un grup d’amics alcoians quan teníem 18 anys. Un vagó aturat, uns rails en què potser s’estava escrivint la lletra de la nostra tornada a Torí com una cita fixada amb molta antelació, quasi cinquanta anys més tard, sota un altre cel, sense rastre de crueltat, ben al contrari, enmig d’una placidesa amb què la ciutat es desplega tranquil·lament i ens ofereix l’encís del seu llibre pàgina a pàgina, de plaça en plaça, per vies, corsos, largos i viccolos, per cafès llegendaris i botigues antigues, museus, patis, llibreries, terrasses i encisadors restaurants, l’impressionant Ateneu Torinès, el palau on hi ha el Cercle de Lectors. El primer que senten els viatgers és aquella nostàlgia que impregna la bellesa dels llocs que no podrem apamar mai, de les ciutats que amaguen tant com mostren totes les ciutats que conviuen al seu interior. Una bellesa escàpola, per molt que siga feta de lloses i edificis traçats a tiralínies amb la idea de la perdurabilitat i de tots els somnis fungibles al capdavall de la raó il·lustrada. És la nostàlgia, sí, de les vides que no viurem mai, de tot allò que es resisteix a la pressa de les paraules. Perquè de paraules –sobretot de paraules– era ple aquell parèntesi en què vam viure abans de conèixer la ciutat, les de Cesare Pavese, les de Primo Levi, les de Natalia Ginzburg. De paraules que dibuixen el destí tràgic d’escriptors que van arrancar instants a l’eternitat, com ho van fer les imatges de la fotògrafa nord-americana Ruth Orkin (1921-1985) que aquests dies s’exhibeixen als Musei Reali, aquella Itàlia de la postguerra, aquelles dones que estrenen bellesa, llibertat i plenitud contra la mirada inquisitiva d’uns mascles que les veuen passar. Una d’aquestes imatges, en especial, xifra per als viatgers l’alegria de viure, l’esplendor efímer de la joventut, tanmateix captat per a sempre per la màgia de la llum, d’uns ulls i d’una càmera: dos amics de l’artista de Boston, xic i xica, en una petita motocicleta, aturats en el moviment etern del seu pas per un carrer de lloses molt semblants als que ara trepitgen cada dia els viatgers. Contra la finestra del petit apartament on són es retalla la silueta poderosa dels Alps nevats, les muntanyes que han gravat l’etimologia de Torí. Els viatgers es proposen travessar un dels ponts que salven el Po i enfilar-se turó amunt. Si la bellesa és inabastable, es diuen, cal recórrer almenys la distància que hi ha entre l’immediat que es troba a peu de carrer i l’altitud que permet una mirada panòptica, la imatge de conjunt que s’emportaran al fons de la maleta de la ciutat per fi viscuda.
