Aquest estiu passat, llegint el llibre Catalunya Nord. La Llesqueta del septentrió, d’Aleix Renyé, em vaig trobar una història molt interessant sobre la Mona de Pasqua que volia compartir amb vosaltres. Em vaig dir, però, que me la guardaria per a Pasqua i un poc més se m’oblida. Encara com ací, com en les terres riques, tenim dues Pasqües per celebrar l’arribada de la llibertat després de la Quaresma:
«Ratetes, eixiu
eixiu del forat,
que Nostre Senyor
ha ressuscitat…»
Els qui podem, allarguem la Pasqua Florida durant una setmana i més, combinant-la amb la commemoració de Sant Vicent Ferrer. Per tant, si ho conte avui, segueix sent de molta actualitat. Els habitants de la llesqueta nord del nostre país creuen que la Mona de Pasqua els va arribar amb els «peus negres». Ja sabeu: aquella població heterogènia que l’estat francés va repatriar d’Algèria quan aquest país va aconseguir la independència. El que no sabien els catalans del nord —o sabien poc— era que gran part d’aquella població de pieds-noirs, que havien sigut colons europeus a Algèria, eren d’origen menorquí o alacantí. És a dir, que es tractava d’una població catalanoparlant immigrada al nord d’Àfrica que s’havia instal·lat, sobretot, a la regió d’Orà i que arribaren a parlar un dialecte arabomazigofrancocatalà, que s’anomenava patuet, amb influències àrabs i amb ortografia francesa, en el qual, fins i tot, es va arribar a editar un diari.
A més de «conservar» d’aquella manera la llengua, van mantenir la tradició de la Mona de Pasqua, que no era altra cosa que un retorn als orígens, ja que, segons una de les hipòtesis, l’origen del mot «mona» seria l’àrab antic Mûna, que tenia el significat de «arrendament de terres pagat en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles». Així, segons Aleix Renyé, la Mona de Pasqua de la Catalunya Nord «podria ben bé ser el símbol de la història mal coneguda de milers i milers de valencians i menorquins que van emigrar empesos per la gana, per colonitzar terres a l’actual Àfrica. Els seus descendents, convertits en una població desplaçada i maltractada, rabiosament nacionalista francesa malgrat que França el va enganyar i maltractar, formen una de les comunitats més importants de la societat nord-catalana actual. Hostils, la majoria, a qualsevol signe de catalanitat i permanent base social electoral de l’extrema dreta francesa del Front Nacional». El dilluns de Pasqua, però, mengen la mona sense saber que aquesta tradició va arribar a l’Algèria ocupada pels francesos procedent dels Països Catalans als quals ells han retornat també sense saber-ho. I els nord-catalans «de soca-rel» no volen saber res ni de la «mona» ni de cap cosa que els confonga amb els pieds-noirs i, a Pasqua, no en mengen, de mona. No es mengen la mona i es mengen l’omeleta Pascala (la truita de Pasqua), que, «ella sí, ha resistit els segles de separació amb la resta de la nació i els embats de la cuina francesa».
