El diumenge passat el València va caure a Almeria i va tornar a ocupar una de les posicions de descens a segona divisió. Espere equivocar-me, però crec que ara mateix els tres equips que ocupen eixos llocs són els que probablement acabaran descendint: el València, l’Espanyol i l’Elx. L’equip del Vinalopó, despenjat, sembla tindre-ho clar i ha fet un estrany canvi d’entrenador. L’Espanyol també ha canviat la banqueta i l’altre dia, en el seu partit contra l’Athletic, em van recordar prou al València. I pel que fa a nosaltres sembla que ja ha passat el miratge Baraja, el darrer efecte pirotècnic de Meriton per anar guanyant temps i tindre’ns entretinguts.
L’equip uneix a unes enormes dificultats per fer gol unes no menys enormes errades en defensa i un cert grau de manca de concentració i d’espenta que sembla no haver minvat amb la desesperació classificatòria, i així és molt difícil guanyar ni a l’Almeria ni a ningú. Precisament al partit d’anada que vaig poder veure a Mestalla és quan vaig començar a tindre la sensació que ens n’anàvem directes a segona. Encara estava Gattuso aleshores. Poques setmanes després pegaria literalment a fugir. Ara, dos entrenadors després, sembla haver-se millorat una mica, però la sensació general continua sent la mateixa.
Després de la desfeta d’Almeria he detectat a les xarxes una tendència que em sembla preocupant i significativa. Una part de l’afició està desfermant la seua frustració dedicant qualificatius molt greus als jugadors o, fins i tot, assetjant-los en xarxes, com va patir Iago Herrerín, el porter suplent, en tractar de fer un missatge d’ànim potser no massa inspirat però que no mereixia les tones de hate que va rebre.
Dic significatiu perquè és de veres que el planter del València té no només la qualitat, sinó també l’estructura que acredita la seua classificació. És una combinació descompensada de jugadors mediocres, d’alguna vella glòria en hores baixes, de jovenets foguejant-se i de molts cedits que a hores d’ara estaran comptant els dies que els falten per eixir d’aquest infern. Bo, i de Gayà, al qual crec que algun dia caldrà fer-li l’homenatge que mereix passe el que passe i estiga on estiga. És com l’últim sostenidor de l’orgull i la dignitat de l’escut i em commou profundament escoltar-lo parlar en televisió després de cada desfeta.
Però, en qualsevol cas, cap d’aquests jugadors són culpables de compondre el planter del València. Llançar les ires contra ells només pot fer que augmentar-los la pressió i encara empitjorar més el seu joc: reblar el clau de la pulsió de mort. Aquests xavals són efecte i no causa. Són el darrer efecte d’una cadena de causes que ve de lluny, la manifestació superficial d’un problema estructural.
Aquest problema és Meriton, clar, i també és el que va dur ací a Meriton, des dels deliris immobiliaris amb complicitat institucional de Juan Bautista Soler a la probable acció prevaricadora d’Amadeo Salvo i Aurelio Martínez. I, sí, també dels infeliços que pensaven que Peter Lim era una mena de Rei Mag i que van alliberar els seus deliris de grandesa fins a límits més enllà de la vergonya. Que a València arribà a haver-hi una Penya Valencianista Peter Lim.
L’agonia actual del València pertany a la mateixa nissaga que les morts de Bancaixa, del Banc de València i de Canal 9. El València CF és una altra de les institucions centrals del País Valencià que la cobdícia corrupta del PP i les seues complicitats es van carregar, només que en aquest cas la mort (ai, esperem que no, contra tota evidència esperem que no) s’ha produït de manera diferida.
El fet que Aurelio Martínez haja estat tranquil·lament anys llançant les seues ofensives contra l’Albufera i les nostres costes des del Port de València, o que Francisco Camps s’atrevisca a parlar del València CF en les seues tronades rodes de premsa, mostra fins a quin a punt sectors de la societat valenciana -i de l’afició del València- obliden les causes i les estructures per entretindre’s a escridassar jugadors que mai haurien de ser titulars en el València, però que no tenen la culpa de ser-ho. Espere que ara no l’agafen amb Baraja, que prou té amb el que té.
I, sobretot, espere que no es perda del tot de vista com hem arribat al lloc on hem arribat. Només si es trauen ensenyances dels grans fracassos col·lectius es pot pensar a no repetir-los. Però aleshores me’n recorde que després del trellat d’Arturo Tuzón una bona part de l’afició es posà a idolatrar Paco Roig i pense que potser els problemes estructurals són massa estructurals i -quasi- perd del tot l’esperança.
