El passat diumenge estava destinat a ser un «moment històric». Aquest qualificatiu, amb el qual puc estar d’acord, és de la mateixa Yolanda Díaz. Amb l’acte del Poliesportiu Magariños de Madrid començava tot, o almenys hauria d’haver-ho fet. Quan es diu que «comença tot» ens referim exclusivament al projecte Sumar, perquè les persones que allí vàrem estar encarnem lluites molt diverses que van començar fa centenars d’anys. El que ara fem és obrir les portes a un nou espai d’una amplitud immensa.
La ministra de Treball va anunciar la seua candidatura a la Presidència del Govern d’Espanya per a les pròximes Eleccions Generals. Un anunci oficial que ja compta amb el suport de molta gent, perquè hem sigut milers i milers de persones omplint d’una forma aclaparadora cada acte públic del procés d’escolta durant aquests últims mesos.
Al referit acte, on finalitzava el procés d’escolta i començava una altra etapa, vaig seure entre molta altra gent i al costat del coordinador federal d’Izquierda Unida i del secretari general del Partit Comunista d’Espanya. Al nostre voltant hi havia representats d’espais polítics molt diversos que estem sabent posar per davant tot el que ens uneix i deixant en un segon pla el que tenim de diferent.
Aquest exercici de generositat política és un exemple pragmàtic que està il·lusionant d’una manera colpidora. He assistit a diversos actes de Sumar i, en cadascun d’ells, el simple fet de nomenar persones significatives d’espais polítics diferents, ens alçava de la cadira, ens portava a aplaudir fins que ens feien mal les mans i, fins i tot, ens arrancava unes llàgrimes. Serà que estem defensant l’esperança i no ens cap al pit tanta emoció.
Tot i això, no estàvem totes; faltava Podemos. Aquests dies hem signat un acord entre Podem i Esquerra Unida del País Valencià per a anar juntes a les pròximes eleccions autonòmiques. Ara mateix, la nostra militància té uns dies per a ratificar-ho amb el seu vot. Aquest acord està impulsat i treballat des de fa mesos amb l’esperit de confluència que sempre ha caracteritzat Esquerra Unida. Els fets i els pactes preelectorals al llarg de la història ho corroboren.
En eixa direcció hem caminat al llarg del temps i continuarem fent-ho. Per això, vaig lamentar que Podem(os) no estiguera diumenge passat a Magariños, de la mateixa manera que lamente que Compromís sí que haja volgut confluir a Madrid, però no a casa nostra. La generositat d’anteposar l’interés comú a les sigles de partit és necessària a totes les convocatòries i no en funció de la conveniència.
Aquesta voràgine d’il·lusió es pot i ha d’extrapolar-se a tots els territoris. Sumar no és ni serà un projecte polític centralista i conviurà amb cada realitat territorial del progressisme transformador. És nostra, per tant, la tasca de bastir aliances en clau valenciana.
Mentrestant, tenim al davant dos mesos per a explicar a la societat valenciana el projecte d’Unides Podem–Esquerra Unida. Han sigut dues legislatures de canvi de model. Hem aconseguit deixar arrere la corrupció i la deshumanització de la política que el Partit Popular va practicar durant dècades. Ara, les prioritats són unes altres; la realitat és antagònicament i infinitament millor per a les persones en general, i més encara per a la classe treballadora.
Imaginem per un moment que, en una conjuntura com l’actual, l’opció política unitària que representa Unides Podem–Esquerra Unida incrementa la seua força institucional significativament. Estaríem en disposició d’obrir un cicle d’esperança que, pas a pas, amb la mirada posada en les pròximes generacions, es fera imparable. Ja sabeu que la nostra unitat és la vostra força.
