El dimecres compareixien davant del jutge els expresidents del València CF, Amadeo Salvo, i el de la Fundació VCF, Aurelio Martinez, per respondre a una demanda de cinc socis per la venda de l'equip al Meriton de Peter Lim, ara fa vuit anys.
La demanda era quasi insubstancial –la quantitat exigida és de 1.900 euros entre els dos- i amb poques opcions de triomfar, però el que va passar a la sala de vistes és molt interessant. L'afició valencianista està terriblement enfadada amb Salvo i Martínez per la venda del club a un especulador estranger que no té cap interès en els resultats esportius i que ha deixat l'equip a un pas de baixar a segona. I consideren, a més, que si aquesta venda va arribar a consumar-se va ser per les mentides i la insistència –quasi xantatge- que Salvo i Martínez van desplegar per convèncer als patrons de la fundació. En aquella operació, ambdós van prometre que Meriton acabaria el Nou Mestalla el 2019, que baixaria el deute de 235 milions a 28 en cinc anys, que el València seria un equip «de Champions», que si no es venia l'actual Mestalla per 150 milions el compraria Peter Lim i que aquest mateix deixaria al club 200 milions sense interessos. No està gens malament, no? Només faltava que tots els valencians seríem més alts i més guapos.
Dimecres, davant del jutge, Martínez va desentendre's d'aquestes promeses i va assegurar que aquest «havia estat un compromís verbal» de Meriton –i tan verbal, cap d'aquestes clàusules va aparèixer per escrit al contracte- i que, en tot cas, qui va mentir va ser aquesta empresa. S'ha oblidat de dir, però, que l'enganyat i l'encarregat d'utilitzar la seua influència perquè l'engany triomfara va ser ell. Així que potser sí que alguna responsabilitat tindria en l'afer.
«Ha sigut [Aurelio Martínez]la imatge fidel d'un cara dura professional». La definició no és meua ni tampoc de cap aficionat valencianista sense trellat, sinó d'Eduardo Esteve, cap d'esports de la gens sospitosa de radicalitat Onda Cero. I és que el valencianisme no s'ha cregut les excuses de Martínez. «(...) als qui visquérem de prop aquella venda el 2014 no ens pot enganyar (...) no és que ens l'hagen explicat, és que l'hem viscuda. Les assemblees amb cartolines, els discursos grandiloqüents sobre el que faria Peter Lim, els atacs dirigits a periodistes que no combregaven amb ells…», continua Esteve.
I tots aquesta arguments, els discursos grandiloqüents, la campanya de descrèdit cap als qui no combreguen amb el discurs, no us recorda una altra cosa? Perquè si expliquem aquesta història però canviant el València CF pel Port de València, Meriton per MSC i la glòria esportiva per l'Albufera i les platges del sud de la ciutat, no cal canviar ni una coma més. Ni tan sols caldria canviar el d'Aurelio Martínez, si no haguera estat destituït aquest divendres, precisament per evitar que l'analogia siga tan evident.
El problema que sovint té la justícia –i també el periodisme-, és que quan intervé el mal ja està fet i la reparació és complicada. En el cas del València no es pot desfer la compra per Meriton, malgrat que ara sapiguem que les promeses que la justificaven eren mentida. I encara que ja en el moment hi va haver gent que no se les va creure, va ser silenciada i desacreditada per una majoria hipnotitzada per les solucions miraculoses i brillants.
Però realment, volem d'ací a uns anys veure l'Aurelio Martínez de torn –canviarà el nom, però l'actitud serà la mateixa- desfilant pels jutjats assegurant que ell no podia saber que l'Albufera desapareixeria amb l'ampliació del Port, que ell no té cap culpa de res i que en tot cas li pregunten a MSC. I després cap a casa amb, en el millors dels casos, una multa ridícula? O per una volta deixarem d'escoltar els cants de sirena, ens n'adonarem que les promeses absurdes d'ara s'assemblen massa a les promeses absurdes de fa vuit anys i aturarem la insensata ampliació abans que siga massa tard? És ara quan cal alçar la veu i no d'ací a unes dècades, quan el mal ja estiga fet i sumar-se al carro de la indignació siga tan fàcil com estèril.