Als tribunals s’acumulen tants casos de corrupció importants que els periodistes no saben ja cap on han de girar-se. Al febrer, una jutgessa de Canàries va fer empresonar Francisco Espinosa Navas, general de la Guàrdia Civil, i l’acusà de pertànyer a un grup que es dedicava a aconseguir contractes per a empreses a canvi de suborns. Esquitxat pel cas, va haver de dimitir un diputat del PSOE, Bernardo Fuentes, que organitzava festes pagades per empresaris i a les quals acudien uns altres diputats del seu partit. Al març, mentre avançava aquest judici es va saber, a més, que hi havia un altre procés en marxa des de feia anys per fraus comesos en les obres que es feien a les casernes, i que els investigats eren un tinent general i un tinent coronel de la Guàrdia Civil. Les acusacions són greus: malversació, falsedat documental, suborn, prevaricació… No hi ha ningú a la presó i, curiosament, el procés ha estat silenciat durant anys. Fa uns dies, el ministre de l’Interior Fernando Grande Marlaska deia que es tractava «d’un cas més de corrupció que afecta el Partit Popular», perquè els fets haurien tingut lloc mentre era president Mariano Rajoy. A més, ha dit que des de la Direcció General de la Guàrdia Civil es va paralitzar l’any 2017 una investigació que s’havia obert sobre el cas. La pregunta és: si el ministre sabia tot això des del 2018, per què no se’n deia res? Potser han passat massa anys.
Però per si no hi hagués prou bròquil, fa una setmana ha hagut de dimitir María Gámez, la directora general de la Guàrdia Civil que va nomenar l’actual govern de coalició. La nova dimissió no té lligams amb les martingales dels generals i els coronels. És un cas a banda. Ella i el seu marit feia temps que s’estaven fent rics a bon ritme dins del Partit Socialista. El marit i el cunyat muntaven empreses amb quatre canyes i rebien diners per totes bandes. Ara els investiguen per prevaricació, malversació de diners públics i blanqueig de capitals. L’abril estarà animat als tribunals i al maig ja han avisat que es farà el judici a Fernando Villén, que dirigia una entitat pública anomenada Fundación Andaluza Fondo de Formación y Empleo (Faffe). Gràcies a aquesta fundació tan important, Villén disposava d’unes targetes bancàries que per error, sembla, es treia sempre de la butxaca quan pagava en els prostíbuls de Sevilla, Còrdova i Chiclana.
